#Comentari crític by Josep Anton Vidal

Aquesta publicació es tracta "d'una carta de Josep Anton Vidal adreçada a l'autor Valentí Gómez i Oliver", i és un comentari crític sobre els llibres de l'esmentat autor: XLIX sonets d’amor i Retaule de Nova York

He llegit amb admiració creixent els dos poemaris que vas tenir la gentilesa d’obsequiar-me. Els he llegit atentament, tant per gaudir-ne com per l’afany de descobrir-ne l’ànima i desvelar-ne el misteri. Ha estat una lectura altament gratificant i estimulant, tant pel que fa al contingut poètic i a la construcció formal com pel repte  que comporten ambdues propostes per la seva ambició intel·lectual i estètica.

El diàleg entre llengües a què ens convides en “XLIX sonets d’amor” m’ha seduït per la idea, per la magnitud del projecte, però sobretot per la gosadia i l’ambició de posar en diàleg aquest extens canemàs lingüístic que en apropa una tan gran diversitat de llengües i cultures, la diversitat estètica, els diferents conceptes poètics i alhora la confluència i fins la coincidència de tots ells en aquest apropament al cor mateix de les relacions humanes, l’amor, tan natural, tan comú, tan misteriós... Aquest diàleg lingüístic, de la grafia al concepte fins a assolir la dimensió poètica, teixeix la trama essencial de la naturalesa humana, un esperit universal al bell mig dels afectes, centre neuràlgic de la dimensió social. És clar que el diàleg es produeix de manera diferent segons el coneixement que el lector tingui de la llengua original, que cal suposar gairebé nul en la majoria dels casos; però, hom té sempre la consciència que cada successió de grafemes és un codi d’un sistema lingüístic traduïble, al qual podem accedir per mediació i que, amb un cert grau d’idoneïtat, pot ser traslladat a la pròpia llengua no mecànicament sinó com a concepte capaç d’integrar-se en el marc mental i cultural del receptor. Deixa’m dir, arran d’això, que hi cal la versió catalana dels dos quartets de Quevedo, independentment que la majoria de catalanoparlants siguin castellanoparlant competents, perquè, en la teva proposta -si més no tal com arriba al lector, i crec que també en el teu propòsit creatiu- la traducció al català no és només utilitària sinó també consubstancial al recull. No vull abusar del teu temps fent el recompte o el comentari del que, a parer meu, són els encerts, les troballes, les excel·lències del teu treball: l’exigència formal tant en el llenguatge com en l’estructura i l’ordenació dels poemes, la llibertat i la creativitat del llenguatge en el qual uns mots reclamen d’altres i estableixen entre si associacions insòlites, imatges i figures que constitueixen un llenguatge poètic gairebé plàstic, amb una personalitat creativa sorprenent, insòlita; les al·literacions, els arriscats hipèrbatons, les el·lipsis, les translacions sintàctiques..., tot un repertori de recursos que se superposen com pinzellades impressionistes. I l’humor, la ironia, la complicitat, el subtil erotisme d’alguns sonets excel·lents, com Dia de festa, Bessons, o la treballada i tanmateix natural fluència clàssica de Piazza Navona. I l’estructura, és clar, que ordena el 49 sonets i contracants (7 vegades 7) seguint les estacions de l’any, conceptualitzades, però, en el curs dels astres i aquests alhora en productes intel·lectuals, els signes del Zodiac, paradigma de l’afany de conceptualització d’allò natural que caracteritza la cultura humana des de l’origen.

La lectura de Retaule de Nova York referma en gran part el que, com a lector, he trobat en XLIX sonets d’amor, tot i la singularitat de cada obra. La vocació plàstica del vers i del llenguatge assoleix aquí el cim. Nova York es presenta alhora com una imatge plàstica complexa, heterogènia, a voltes contradictòria, i alhora com un organisme viu, que es produeix, es devora i es regenera ell mateix. L’alenada inicial amb el fum que surt de les clavegueres, “l’alè blanc de Vulcà” que tot ho perfuma, que embaluma -no sé si aquí volies dir “embauma”- edificis, que reconforta els sense niu, m’apareix com la manifestació d’aquest organisme viu que es manifesta arreu i que ens anirà mostrant les seves cares, tots els aspectes de la seva anatomia, al llarg del poemari, fins a esdevenir no ja un organisme singular, que també, sinó el paradigma de totes les ciutats, de totes les cultures i, en última instància, el paradigma de la civilitat i de la civilització amb totes les excel·lències i contradiccions de l’aventura humana. El VII apartat, “God bless you!”, en què les set estacions d’un trajecte en metro es projecten fins als orígens remots de la civilització i les essències de la cultura i en què el 7 esdevé la clau o la frontissa que obre l’accés entre dimensions i realitats i, de manera especial, entre el vell i el nou (com aquells sebetti del Poema d’Erra -i llur correspondència en el llibre d’Ezequiel- que, cadascun en el seu àmbit, han de dur la destrucció -i, consegüentment, el “canvi- a la terra), és, com a metàfora literària, una troballa excel·lent. El viatge intel·lectual iniciat en l’isolament d’un vagó del metro es produeix en el doble sentit d’anada i tornada, i l’exploració de l’origen remot de la civilització i de la cultura, d’allò que ens socialitza i ens humanitza, acaba convergint en una dona humil que aguanta entre les mans, com un tresor, una Montblanc, i aquest gest la humanitza als ulls de l’altre i la fa “algú”, propera, íntima; ella, abans anònima i estranya; el relat comença, doncs, en un singular, un jo, que incorpora, en acabar, una nova dimensió plural.

Sé que he abusat amb escreix del teu temps i he depassat la mesura que imposa la prudència i la discreció, però no vull acabar sense dir-te com he apreciat tot el treball constructiu, l’estructura i la forma de tots i cadascun dels textos que tracen aquest retaule de NY: la tirada de 25 octaves, a la manera de cobles capcaudades, dividides en dues tirades de 12 més l’última, capcaudada en assonant, en les quals predomina el decasíl·lab italià i abunda l’ausiasmarquià, amb la presència esporàdica del decasíl·lab en cinquena i dècima; la factura mètrica dels decasíl·labs en què l’ambigüitat en la diftongació o el hiat de les combinacions vocàliques feble-forta i la resistència a la sinalefa en alguns casos produeix certes dissonàncies que evoquen, amb la disrupció, el caràcter voluble, polimorf, potser caòtic, de la ciutat cosmopolita i diversa, idea que es reforça amb el vers que separa cada octava en el qual els sis conceptes que l’integren intercanvien posició, valor i funció sintàctica, sempre amb la presència mínima de cinc. Igualment en els altres poemes la forma s’adapta al contingut, amb les irregularitats dels versos en l’apartat dedicat a Chelsea, en què conviuen l’art viu, explorador de camins, amb l’art fossilitzat, ritualitzat per al consum turístic, allò més ambiciós amb allò més banal/venal; la prosa dels apartats IV i VII; les silves amb què se’ns fa present el Bronx, carregat d’espais de verdor, els parcs, els habitatges enjardinats de Riverdale, el cementiri; els cal·ligrames de Queens i Brooklyn, l’efecte emmirallat del nucli vital de la ciutat a Manhattan, amb l’estructura en pinacle dels deu versos inicials i el seu reflex invertit en la cloenda, que, potser sense motiu, m’han evocat els nou cercles de l’Infern i el Purgatori de la Commedia; i l’agosarada tirallonga d’heptasíl·labs i decasíl·labs, com una mena de rap jazzístic, carregat de força vindicativa de llibertat i fraternitat, amb què l’apartat dedicat a Harlem clou el volum.

Hauria de fer referència també a les il·lustracions, per les quals et felicito de cor, i, malgrat que no n’he fet una lectura prou atenta, a la traducció italiana..., però ja he abusat prou de la teva paciència.

Cordialment agraït,

Josep A. Vidal