Reseñas & Libros


LA MIRADA D’ISLÀNDIA (segundo adelanto editorial) de David Rabadà i Vives en catalán

I. ABANS DE LA MIRADA 

UN VOLCÀ IMPRONUNCIABLE

Reclòs a la meva llar i envoltat pels meus objectes més il·lustres, vaig disposar-me a engegar l’aparell. Semblava que el meu menjador m’observés, ves quina bestiesa, però del cert que aquell acte traïdor, els dimecres no s’obria el televisor, potser molestava a tot el seguici de talles de fusta, roques i petxines portades des dels cinc continents. També hi havia moltes llances i punyals de cultures ben diverses. El meu cunyat deia que tenia un pis ètnic, una amiga meva era més contundent, deia que allò era la casa d’Orzowei. Del cert que la majoria de tots aquells objectes no havien estat mai comprats, ben al contrari, tots ells tenien alguna història que els situava a casa meva, un intercanvi, un regal tribal, fins i tot algun furt innocent. Mostraven, els meus il·lustres, i magnànimament, destins assolits durant infinitud de viatges. Jo crec que tenien vida pròpia i que per això aquell dia em sentia observat per ells, que tanmateix condemnat. Ells també estaven avesats a la tranquil·litat setmanal que sols restava alterada pel Polònia dels dijous.

Embafat el menjador per tal sumptuosa presència, vaig estirar-me al sofà amb el comandament en mà. La pantalla espurnejà uns segons, no era ni plana ni HD, era de tub catòdic clàssic i barat. Amb uns quants brunzits no acabava d’engegar, també ella semblava queixar-se d’aquell sacrilegi. Em passà pel cap que no havia estat bona idea veure la caixa ximple un dimecres quan el costum era el dijous. Aquell canvi d’agenda potser m’espatllava la Panasonic de rebaixes.

Vaig esperar-me uns segons pensant que si no apareixia cap imatge, la tancava i santes pasqües, però no, aquest cop el pecat contra la meva monotonia va portar premi. Allí, en plena efervescència, un volcà de nom impronunciable emetia cendres, fums i vapors enmig d’una glacera. El blanc dels voltants contrastava d’allò més amb la grisor dels materials emesos. Els meus alumnes tenien raó, allò era de pintura de Jackson Pollock, d’òpera de Wagner, de pell de gallina. El conjunt de vaporosos sortidors i la gegantina columna de cendres que s’elevava contra un cel blau i lluent ostentava bellesa, molta bellesa, si més no per a un geòleg de formació. Vaig restar bocabadat mirant les noves que se’n deien i quan un canal n’exhauria la notícia, en buscava un altre per veure altre cop les mateixes imatges que ja s’havien emès. Com a geòleg he de reconèixer que ara sí vaig deixar de ser tan esquerp amb els mitjans i vaig seguir totes les noves sobre aquella efusió. El zàping s’allargà, la caixa idiota m’havia hipnotitzat, fins que va passar el que havia de passar, fins que vaig arribar a Antena 3 i Tele5, aleshores la cosa va pujar d’escalfor amb un periodisme, al parer meu, sensacionalista i de fira teatral, allò feia tuf a tremendes i flagrants exageracions. Fins i tot un freaky televisiu en voga, i perdoneu que posi monstre en anglès, es vanagloriava i feia l’heroi a uns quilòmetres de l’explosió com si patís un greu perill. Allò s’havia d’aclarir, si més no aquell dubte va fer néixer un viatge.

Però aquell fet no fou l’única empenta que enlairà la meva curiositat per aquella illa de l’Atlàntic, per Islàndia, ho va ser un altre ensurt que em van engaltar tots els programes televisius alhora. Remirant i remirant els informatius m’assaltà una nova incertitud, quelcom que vaig notar que els passava a tots els periodistes i comentaristes, quelcom estrafolari. Semblava com un acord nacional, com un pacte entre polítics, com un conjur de bruixots. Tots ells, i sense pacte previ, restaven connectats més enllà dels sentits fent sempre exactament el mateix. Tots ells, i elles, no esmentaven el nom del volcà. Sí, sí, el que llegiu. Vaig pensar que eren imaginacions meves però tota aquella tarda, vespre i nit res de res del nom d’aquella muntanya misteriosa. Després ho verificaria durant dies, i cap d’ells, ni un, van citar l’apel·latiu de l’indret. Què estava passant? Què impedia a la premsa esmentar el topònim d’aquell cràter? Què feia que tothom en defugís d’aquella manera? Com s’explicava un fet tan sinistre? La meva tèrbola ment va imaginar tot un reguitzell de bestieses, però una va calar en la meva raó. Potser un costum islandès prohibia anomenar el lloc, potser una religió viking antiga, potser un 155 islandès. Els antics jueus no podien anomenar el nom del seu déu, o els mateixos musulmans no poden fer dibuixos del profeta, per tant, i molt plausiblement, aquella muntanya amagava un profund misteri, potser un nom secret, un criptònim.

No vaig esperar més, havia d’arribar al fons d’aquell assumpte i es feia imperiós trobar el nom de la bèstia que fumejava per Islàndia. En això Internet va donar-me la resposta, ja se sap que tot està per la xarxa, tot i que jo de vegades m’he buscat i mai no m’he trobat, ¿seré un fantasma? Tant se val, en pocs segons tenia aquell substantiu centellejant a la pantalla. Davant el desitjat orònim tot va cobrar sentit. Se’m va fer obvi, que dic obvi, més que obvi, se’m va fer clarivident què estava succeint entre Islàndia i el món periodístic nacional. No, no era ni una censura ni cap creença en el més enllà la causa que impedia dir el topònim del lloc als comentaristes, era quelcom muscular, la llengua. Jutgeu vosaltres mateixos.

–          Eyjafjallajökull.

L’heu pogut pronunciar bé? Un nom de lectura ràpida, oi? Torneu-ho a provar, Eyjafjallajökull. El més greu esqueia en una segona complicació, i era que no es pronunciava com estava escrit. Enteneu ara per quina raó la premsa l’evitava? Per desgràcia nostra, i durant gran part del llibre, aquest garbuix de jotes, eles i altres anirà sortint com un galimaties que el nostre múscul, la llengua, hi podria quedar entortolligat. Potser el lector desitja canviar-li el nom per estalviar-se pronúncies estranyes i problemes d’esquinços en el fre lingual. Penseu que cada cop que hàgiu de llegir Eyjafjallajökull és molt probable que tingueu un petit estat de nervis, o simplement decidiu saltar la paraula com feien els periodistes. Per tant busquem-li un nom a l’atzar, un d’inventat teclejant l’ordinador enfollit, que tal “vdusguahjfifdsg”? No, ara m’he passat, millor busquem un nom vulgar, conegut, comú. Que tal en Pep? Tinc un cosí que s’hi diu, l’acabo de trucar i ell hi està d’acord. L’Eyjafjallajökull serà d’aquí en endavant en Pep que va explotar, en Pep que va fer un gran pet.

Ara que en sabem el nom potser que us el presenti en profunditat. Que qui era l’Eyjafjallajökull, vaja, en Pep? Doncs era un insignificant i simple volcà menor de la costa sud d’Islàndia, un cràter que cagat de por, ni treia el nas ocult sota una glacera que el cobria. A més en Pep no anava més enllà de la mida del nostre Croscat, un dels cons més emblemàtics de la Garrotxa que d’alçada modesta, unes desenes de metres, mai no ens ha molestat històricament. Per tant, en Pep era una erupció misèrrima que sense ni arribar a la sola de la sabata d’un Teide, d’un Etna, i ni de molt menys un Cracatoa, va tenir unes conseqüències nefastes per a l’economia europea, uns 100.000 vols aturats, uns deu milions de passatgers enrabiats i uns 1.200 milions d’euros de pèrdues aèries. Ja diuen que al pot petit hi ha la bona confitura, però aquí fou més aviat al contrari, fou amargant. El 14 d’abril la cosa es capgirà en quelcom aparatós i fulgurant, en uns focs d’artifici que pocs s’esperaven. Per què una efusió tan local i tan discreta va fer trontollar tota Europa? Per què una erupció que els geòlegs consideraven poc explosiva es va transmutar en un escampall brutal de deflagracions i cendres? Per quina raó en Pep va adquirir tanta mala llet? I per quina raó Europa va haver de barrar el seu espai aeri? Clar que si algú, i per accident, ha tastat cendres normals, de brasa de llenya per exemple, sabrà que no són gens agradables al paladar. En cas d’ignorància gastronòmica feu-ho i comprovareu un sabor aspre, un xic salat i de regust amargant, mentre anireu fent rosecs entre les dents senyal del tacte tan abrasiu de vés a saber què. Ara passeu a tastar quelcom més fort, les cendres volcàniques, i entendreu el mal que poden fer. A saber per quins sets ous el 14 d’abril de 2010 en Pep va començar a escopir grans quantitats de partícules, graves i blocs gegantins que empolsinaren l’atmosfera cada cop més amunt, una boira que va ofegar els espais aeris de tot Europa. Allò, que no m’afectava en absolut, jo sols havia de sobrevolar entre adolescents, sí que ho va fer a milions d’europeus. Es veu que la pols fina del volcà va assolir les capes altes de l’atmosfera i ves per on, per allí hi passen les autopistes dels avions. La sutja podia malmetre els motors, deien alguns experts, i la consigna fou imposada, els aeroports d’Europa foren tancats, i no per vaga encoberta de controladors, no, aquest cop no, sinó per un fenomen natural anomenat erupció. Aquell fet va obligar les companyies aèries a suprimir gairebé tots els vols del 15 al 20 d’abril de 2010, un tomb de clau al cel que va provocar unes pèrdues estratosfèriques de més de 250 milions de dòlars cada dia. Simpàtic en Pep, oi?! No val a confondre’l amb en Guardiola, i ni molt menys amb cap Obama, yes we PEP!

En aquells moments m’envaí una gran il·luminació, la Santíssima Trinitat, el número tres. Una trilogia de qüestions suraven com una olla de cols per les meves neurones. Hi havia tres fets cabdals que no m’explicava i que m’empenyien a viatjar per Islàndia. Primer, havia estat tan perillosa aquella erupció com deien? Segon, per quina raó un volcà tan poca cosa s’havia tornat tan descarat i explosiu? I tercer, havia estat necessari realment cloure tants dies el cel a les companyies de vol? Com a geòleg aquesta trilogia de preguntes fou la culpable dels meus viatges per aquesta illa de l’Atlàntic Nord. I així, i com una gota de tinta s’escampa per un got d’aigua, una idea va tenyir totes les meves neurones, aquell estiu marxaria a Islàndia. Tot i que algun amic em va temptar d’anar amb ell a Cuba per gaudir de la nostra tan preuada solteria, vaig prescindir de la seva oferta i l’aposta estava feta. Aquell estiu creuaria Islàndia per pujar al Pep i saber tres coses, si el lleó era tan fer com el pintaren, per què s’havia tornat tan explosiu i si havia estat exagerat clausurar tants dies l’espai aeri. Aquells foren els motius fonamentals que em va empènyer a buscar la manera d’apropar-me al focardal d’aquell volcà, però ja se sap que qui juga amb foc es crema, o es diverteix. Les rutes de senderisme contractades em varen calar foc als peus.

FRUSTRACIONS

Solter passats els quaranta, i no pas per celibat religiós ni per promesa a cap secta, sols per l’atzar de la vida i d’alguns defectes que ja confessaré, mantenia intacte el meu ben guanyat baluard de conco, terme despectiu, ara anomenats singles, terme modern. Per tant, la meva existència corria monòtona pels passadissos de casa i com no, també de l’institut. Jo era el profe de natus, un innocent docent que no sabia on es ficava. Per aquelles èpoques impartia classes de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, és a dir, pedres per a fer-ho més curt. Molts poden pensar que és emocionant impartir classes a individus que viuen l’adolescència en màxima plenitud, i cert, així és, però això també amaga un altre gest, la frustració. Si bé amb els xavals t’ho passes genial, venen altres i t’ho esgarrien tot. Em refereixo a alguns pares que no atenen els seus fills i et deleguen a tu el paper educatiu, em refereixo a alguns docents que sols fan servir les reunions per parlar dels problemes que ells no saben resoldre, i finalment em refereixo a un Departament d’Ensenyament ple de teories fàtues i allunyades de l’aula. En fi, que davant aquella frustració desitjava que arribés el descans estival i poder fugir a Islàndia. Mentre, i dins de la llar, sols somniava una cosa, que no m’atabalés res, vet aquí per quina raó no mirava el televisor excepte el Polònia del dijous. No volia saber de notícies ni de rotllos oliosos i plens de vent. Amb tanta brossa televisiva patia més estrès que el lampista del Titànic. Per tant, enclaustrar-me a casa significava fugir del món extern. Allí la tranquil·litat es convertia en la meva deessa protectora i el silenci en la meva pau interior. Buscar tant la calma i la solitud feia venir un mal, la perfecció. Ja us he dit que confessaria alguns dels meus defectes. El fet és que jo sempre m’havia mostrat molt exigent amb les relacions de parella. Si intimava amb una massa temps, aviat li trobava una xacra insalvable i ho deixava estar. Ja ho veieu, era jo qui estava ple d’imperfeccions, potser per aquesta raó m’havia fet docent, el que vale, vale, y el que no pa maestro.

Finalment el tercer trimestre va acabar, les notes foren posades i l’escola va restar barrada. Durant aquell juny havia organitzat tots els meus preparatius per a la marxa al nord. M’havia llegit la Lonely Planet d’Islàndia, havia conversat amb altres visitants de l’illa, fins i tot havia assistit a una conferència sobre el país. La motxilla estava a punt i amb tota la roba tècnica per a afrontar les inclemències del temps. Val a dir que Islàndia no és una regió tan freda com molts afirmen. Comparat amb Grenlàndia, que estan a latituds equivalents, aquesta és gairebé el doble de freda que l’illa volcànica.

En fi, ho tenia tot, fins i tot una sorpresa. Restaven pocs dies per la marxa quan vaig rebre un correu electrònic de l’expedició, que la primera ruta al voltant de l’illa se suspenia per causes de transport, que em tornaven els diners, que ho sentien molt. Vaig digerir la nova i en pocs dies em vaig refer, jo mateix faria pel meu compte la ruta i pujaria al Pep amb una altra expedició, però ai Pepet, un segon mail va fer acte de presència, que no es podia pujar a l’Eyjafjallajökull, que era massa perillós, que emetia massa cendres. Aleshores sí que em vaig quedar perplex, frustrat i capbaix. Ells, l’organització, sols es dignaren a tornar-me l’altra paga amb un nou, ho sentim molt. Allò feia olor de sofre i a excuses estranyes, que no hi havia prou transports, que el volcà emetia massa gas, a veure en què collons quedàvem, o manca de carburant o massa sulfurs. Allò se’m va tornar un infern, i no pel sofre, sinó per la manca de temps per preparar un altre viatge. Era massa tard per poder organitzar un nou destí i trobar vols econòmics donades les dates. Allò calia sumar-hi tot l’esforç de llegir llibres, parlar amb gent i preparar equipatge pel fred d’un mes. La veritat fou dita però del cert que no era culpa del volcà. Estàvem al juliol i el Pep des de finals de juny que emetia molt poques cendres. El que va passar fou que els faltaven bojos com jo, llops solitaris que sense fills i muller fossin uns inconscients per viatjar, i per aquesta raó van desfer ambdós itineraris, per manca de folls.

Reclòs a casa, encaboriat, esperant el dijous per veure Polònia, em vaig frustrar d’allò més en recordar que en Toni Soler i tot el seu equip feien vacances i que el programa no gravava nous episodis a l’estiu. Ara sí que havia begut oli, ara sí que tot havia anat en orris, ara sí que m’estava penedint. Potser hauria estat millor anar-me’n de vacances amb el meu amic conco a Cuba, però ell ja havia marxat. Potser Déu m’estava castigant per estar en contra de la seva existència, per dir certes coses que farien esfereir al més devot. Els creients sovint afirmen que si el noranta per cent del món creu en un déu, ells tenen raó, però si el noranta per cent de les cultures són masclistes, ¿també tenen raó? A més a més, si algú parla amb Déu és religiós però si Déu parla amb tu ets un psicòtic. La pregunta no és si Déu existeix, sinó si ho fa més enllà de la nostra ment. Jo, gràcies a Déu, era ateu. Enteneu ara per què la divinitat m’estava etzibant un bon cop. M’estava impedint el meu periple per Islàndia.

Transcorregueren dies per Barcelona, pel meu barri, per la Sagrada Família. Aquell juliol, com molts d’altres, venia amb regal estiuenc. Sortir a fer un passeig era topar-se amb dues bufetades, la primera una calor infernal però sense sofre d’en Pep, i la segona les hordes de turistes.

Un vespre, i en aquest entorn turístic, vaig passar pel Michael Collins, un pub irlandès just davant de la Sagrada Família. Entre pinta i pinta em cridà l’atenció una rossa no tenyida de blaves ninetes brunyides com la labradorita. Jo anava guaitant i a la quarta cervesa li vaig fer senyal amb la mà, res estrident, un gest amable. Ella va somriure. Quina dona, quina bellesa. No vam intimar però sí m’explicà davant les meves alabances pel seu físic que al seu país, Islàndia, moltes dones eren com ella, i ara sí, el personatge garrepa que vivia dins meu va morir definitivament. Una idea em va venir al cap, marxar improvisant per aquelles terres. Aquell mateix vespre em ficava per Internet, i de forma compulsiva, vaig comprar els vols al preu que fos. L’alcohol i el sexe no assolit són dues grans empentes per fer bogeries. La sorpresa fou enorme quan vaig descobrir que davant la crisi econòmica no era tanta la gent que viatjava fora de la península i que el preu del vol era molt, però que molt assequible. Déu m’havia perdonat i jo, ebri de mi, marxaria a cercar uns ulls com els d’aquella mossa del Michael Collins, marxaria un mes en solitari a la troballa de la mirada d’Islàndia.


Publicamos cada sábado un avance de la novedad editorial que saldrá proximamente en catalán:

LA MIRADA D’ISLÀNDIA

Un viatge sota les cendres del volcà

David Rabadà i Vives

Pròleg

L’abril de 2010, en plena crisi econòmica, Islàndia va haver de fer front a un volcà que li paralitzà la seva principal font d’ingressos, el turisme. Per aquest motiu un geòleg va marxar a Islàndia l’estiu de 2010 per trobar resposta a molts dubtes sobre el culpable de tot allò, l’impronunciable Eyjafjallajökull, un cràter cendres les quals van paralitzar tots els aeroports europeus. Allò fou el detonant de la curiositat del geòleg i el motor de setmanes de viatge davant tres preguntes que la premsa del moment no responia. Fou tan perillosa aquella erupció com alguns mitjans afirmaven? Per quina raó un cràter tan raquític s’havia tornat tan explosiu? I la qüestió més important, havia estat necessari tancar tants dies els vols europeus? Per trobar resposta a les preguntes anteriors l’autor es proposà pujar a l’Eyjafjallajökull, fet que el portà a fer un segon viatge a l’illa l’hivern de 2011.

Empaitant aquell objectiu es succeïren moltes anècdotes i dificultats que descrites amb bon humor i amb punyent sorna ens mostraran amb tot detall els paratges islandesos i la vida de la seva gent. Aquesta narrativa, novel·la i guia de viatges alhora, ens explica l’íntima relació que presentaren tres fets aparentment inconnexos, la crisi econòmica islandesa, la caiguda del seu govern i les noves esquerres del nostre país.

La convivència de l’autor amb molts islandesos li descobrí l’essència de tot allò, unes aventures que el guiaren fins al real protagonista del seu viatge, una mirada, La Mirada d’Islàndia.


Reseña by Sergio Reyes

Las cosas que no nos dijimos de Marc Levy

Amor, padres e hijos

Según vas leyendo vas descubriendo los motivos del alejamiento de hija y padre. También la forma de vida de Julia y sus amistades más íntimas, así como la historia de un gran amor que se vio frustrado por varias razones. Todo ello sirve como marco para plantear al lector una perspectiva sobre las complicadas relaciones entre padres e hijos. Y también sobre las relaciones de pareja, tal y como podemos intuir mediante la siguiente cita textual:

“¿Cuánto tiempo habrá durado tu historia de amor más larga? No te hablo de Tomas, ni de sentimientos soñados, sino de una relación vivida. ¿Dos, tres, cuatro, cinco años tal vez? Qué más da, dicen que el amor dura siete años. Vamos, sé sincera y contéstame. ¿Serías capaz durante siete años de entregarte a alguien sin reservas, de darlo todo, sin límites, sin dudas ni temores, sabiendo que esa persona a la que quieres más que a nada en el mundo olvidará casi todo lo que habréis vivido juntos? ¿Aceptarías que tus atenciones, tus gestos de amor se borraran de su memoria, y que la naturaleza, a la que le horroriza el vacío, llenara un día esa amnesia con reproches y anhelos no cumplidos? Consciente de que todo ello es inevitable, ¿encontrarías pese a todo la fuerza de levantarte en mitad de la noche cuando la persona a la que quieres tiene sed, o simplemente una pesadilla? ¿Tendrías ganas todas las mañanas, de prepararle el desayuno, de velar por distraerla todo el día, divertirla, leerle cuentos cuando se aburra, cantarle canciones, salir porque necesitará que le dé el aire, incluso cuando hace un frío helador? Y, al llegar la noche, ¿ignorarás el cansancio, irás a sentarte al pie de su cama para aplacar sus miedos y hablarle de un porvenir que, irremediablemente, vivirá lejos de ti? Si tu respuesta a cada una de esas preguntas es sí (…) sabes de verdad lo que es amar”.

Portada de Las cosas que no nos dijimos

Segundas oportunidades en Las cosas que no nos dijimos

Las segundas oportunidades se entretejen a lo largo de la trama de Las cosas que no nos dijimos, en una lectura que se hace amena, ligera y entretenida. Esto lo logra Marc Levy gracias a las características con que viste a la protagonista. Aunque a veces puede resultar infantil e ingenua, enseguida le cogemos cierto cariño y queremos saber en qué acaba la estrambótica situación en la que se ve envuelta. Julia habrá de vivir los días más extraños de su vida en compañía de su odiado padre. Y lo hará viajando de aquí para allá y recordando antiguos viajes que forjaron su personalidad.

“Cuando se llevaron las bandejas de la cena, la azafata disminuyó la intensidad de las luces, sumiendo el habitáculo en la penumbra. Desde el principio del viaje, Julia nunca había visto a su padre probar bocado ni dormir, ni siquiera descansar. Probablemente fuera normal para una máquina, pero se le hacía muy raro aceptar esa idea. Sobre todo porque eran los únicos detalles que le recordaban que ese viaje juntos los dos sólo ofrecía unos pocos días que le robaban al tiempo. La mayor parte de los pasajeros dormía, algunos veían una película en unas pequeñas pantallas; en la última fila de asientos, un hombre revisaba unos papeles a la luz de una lamparita de lectura. Anthony hojeaba un periódico, y Julia miraba por la ventanilla los reflejos plateados de la luna sobre el ala del avión y la superficie agitada del océano en la noche azul”.

Algunas relaciones

Stanley es el mejor amigo de Julia, al que llama en varias ocasiones sin atreverse a desvelarle la situación en que se encuentra envuelta. Este, mientras tanto, deberá entretener y calmar el ímpetu y ansiedad del prometido de la protagonista. El mencionado novio desconoce todo lo que está pasando y que se va poniendo más pesado con Stanley según avanza la trama. Mientras tanto, los recuerdos de una antigua relación, nacida a la sombra de la caída del muro de Berlín, empiezan también a invadir los pensamientos de Julia, que no logra abstraerse de ellos.

“Julia aprovechó el tiempo que quedaba para ir a explorar los estantes de un quiosco de prensa. Escondida tras un expositor, miraba a Anthony sin que éste se diera cuenta. Sentado en la sala de embarque, con la mirada fija en las pistas de despegue, observaba la lejanía, y, por primera vez, Julia tuvo la sensación de que echaba de menos a su padre. Se volvió para llamar a Stanley”.

Para terminar

En definitiva, una lectura fácil, natural y emotiva. Puede servir de descanso neuronal entre libros más sesudos si es que este tipo de libro no es lo tuyo. Y si lo es, mejor que mejor, porque la historia que cuenta es bonita, en cierto modo original y entretenida y juega adecuadamente con el humor para hacerse más ameno de leer. Y, en fin, esta es mi reseña de hoy, llana como la trama del libro. Pero lo recomiendo precisamente por eso, por su sencillez. Así que, ya sabéis: a leer, que son dos días.

Ficha técnica de Las cosas que no nos dijimos:

Editorial: Planeta

ISBN: 978-84-08-08723-6

Formato: Papel

Género: Novela romántica. Narrativa.

Traducción: Isabel González-Gallarza Granizo


Reseñas & Libros

AMANDA by Rosa Marina González-Quevedo

Tengo el gusto de presentaros aAmanda, la nueva novela de Rosa Marina González-Quevedo. Una nueva historia de esta autora, que si ya nos subyugó con La Enana, con Amanda, el lector, a través de sus personajes, queda atrapado en dos mundos, en dos épocas, en dos países tan lejanos y sin embargo tan íntimamente unidos. […]

RESEÑA:  Crónicas subterráneas  de Juan Luís Henares

Por Patricio Chaija Crónicas subterráneas, el segundo libro de Juan Luis Henares, es una especie de continuación de Lápiz clandestino, su predecesor: el título de ambos adelanta una obra escrita desde otros lugares, alejados a los comunes en los cuales suele ubicarse a un escritor. Sus cuentos en ocasiones relatan historias desde la realidad, en […]

EVA MITOCONDRIAL by Reyes García-Doncel

Reseña de Elena Marqués´ Desde las páginas del prefacio, en el que he tenido el honor de participar, hasta el extenso canto que cierra el libro, el poemario Eva mitocondrial, de la escritora Reyes García-Doncel, que por primera vez incursiona en el género lírico, se plantea como un viaje a la feminidad, que es como decir […]

Mujer y virginidad (Novedad Editorial)

LA SUICIDA, por Ángel Luis Fernández Sanz Masticadores esta semana presenta una novedad editorial en la que participan los escritores/as: Coordinación: Esther Tauroni Bernabeu Autores/as: Ana De Lacalle Fernández- Patricia Crespo Alcalá- Juan José Ávila López- Carmen Sánchez Gijón- Gonzalo Alonso Vázquez- Elena Bautista Martín- Carmina Gordo Herrero- Maruxa Duart Herrero- Amparo Tamarit Valero- Mayelin Martínez Rodríguez- Dela Uvedoble- Gema Blasco Ferrer- Almudena Villalba Organero- Albertina […]

Mujer y Virginidad -03 (novedad Editorial)

JUANA INÉS DE LA CRUZ –SAPIENTIA SOLA LIBERTAS EST–, por María Asunción Vicente Valls Masticadores esta semana presenta una novedad editorial en la que participan los escritores/as: Coordinación: Esther Tauroni Bernabeu Autores/as: Ana De Lacalle Fernández- Patricia Crespo Alcalá- Juan José Ávila López- Carmen Sánchez Gijón- Gonzalo Alonso Vázquez- Elena Bautista Martín- Carmina Gordo Herrero- Maruxa Duart Herrero- Amparo Tamarit Valero- Mayelin Martínez […]

El RITMO DEL CONJURO by Rosa Marina González-Quevedo

Rosa Marina Gonzalez-Quevedo, colaboradora habitual en Masticadores, presentó el pasado 7 de abril, en León, España, su último poemario, libro editado por Editorial Fleming. Tuve el honor de acompañar a la autora, junto con otras compañeras, en la presentación de este especialísimo trabajo. Animo a todos nuestros amigos que no dejen de leerlo. A continuación, […]

Billete de ida by Jorge Aldegunde

Esas alas de plástico servían para volar, y se lo demostraría a todos. Cogió carrerilla, se concentró y respiró hondo. Apuró el salto, mientras recordaba fugazmente sus anteriores inventos: mil y una formas de equivocarse. Hasta hoy. Empero, algo iba mal: caía; se acercaba a ellos demasiado aprisa. Los intuía disfrutar de su fracaso, doblando […]

Lectura poética de Marga Clark del poemario: ATISBOS

Atisbos es el último poemario de Marga Clark publicado por Huerga y Fierro Editorial, edición en español e inglés. I Envuelta en la quietudde la mañanael grito del poemame despierta Unos alocados versosme han soñado IILa locura ha traspasado los murosde la concienciaríe perdidaen la entraña nacaradade su desconcierto III Construye un paisajeun retratouna historia […]

EL HERMANO DEL PIANISTA by Mercedes Freedman

Después de un largo tiempo perseguido por demonios y tormentos, aquella era una noche triunfal para mi hermano, el pianista César Leal. Dejó volar desde el piano las últimas notas del concierto a la vez que la orquesta transformaba una melodía lenta y serena en otra rápida y vivaz. Con su creación musical, César había […]

Los nombres en la narrativa de Roberto Arlt by Aldana#Lunfafirule

(Blog de Aldana) Los nombres que se despliegan en la narrativa de los Siete Locos -Los Lanzallamas- son de una naturaleza absolutamente anómala: son raros, diferentes de los habituales y casi todos los personajes poseen además de un nombre, un sobrenombre. Lo que comúnmente se entiende por nombre propio es una marca convencional de identificación […]

Cargando…

Algo ha ido mal. Por favor, recarga la página y/o inténtalo de nuevo.