Enric Valor: quan una rondalla es converteix en literatura

Enric Valor no va limitar-se a salvar contes populars del record. Va escoltar-los, els va treballar amb una llengua d’una riquesa extraordinària i va fer que els pobles, les serres i les paraules del País Valencià entressin de ple a la literatura.

Una rondalla no comença exactament quan s’obre un llibre. Abans ha circulat en una cuina, en un carrer, al banc d’una plaça o durant una vetlada d’hivern. Ha canviat segons qui l’explicava, ha guanyat detalls, ha perdut personatges i ha conservat, tot i així, una forma de meravella. Enric Valor va entendre que aquest cabal oral no era un residu pintoresc del passat, sinó un patrimoni viu. La seva gran aportació va ser donar-li una forma literària sense apagar-ne la veu.

Nascut a Castalla el 1911, Valor va ser narrador, gramàtic i divulgador. Entre 1950 i 1958 publicà les Rondalles valencianes, resultat d’una feina de recollida i recreació que aplega 36 narracions. Hi trobem castells que apareixen i desapareixen, animals que parlen, princeses, llauradors astuts, gegants i personatges sotmesos a proves. Però el que les fa singulars no és només l’argument: és la manera com el relat respira a través d’un vocabulari arrelat als paisatges i als oficis valencians.

Recollir no és copiar

Valor partia d’històries que havia sentit explicar o que arribaven d’informants de diverses comarques, sobretot de l’àrea alacantina. Tanmateix, no es presenta com un gravador que transcriu mecànicament una conversa. La seva intervenció és literària: organitza l’acció, construeix el ritme, defineix les veus i tria les paraules. Això explica que les rondalles es puguin llegir avui com a narrativa, no només com a documents folklòrics.

Aquesta operació demana delicadesa. Si s’allunya massa de l’oralitat, la rondalla perd la seva música; si la conserva sense cap treball, pot quedar empresonada en un registre local difícil de transmetre. Valor resol la tensió amb una prosa molt elaborada, plena de mots precisos, però capaç d’avançar amb naturalitat. Un lector hi percep la parla popular i, alhora, la mà d’un escriptor que sap convertir-la en forma.

El país que hi cap dins una paraula

Llegir les Rondalles valencianes és passejar per un mapa que no es dibuixa amb fronteres, sinó amb paraules. Hi ha muntanyes, barrancs, masos, horts, fonts i pobles; hi ha eines, menjars, plantes i maneres de relacionar-se. Aquest inventari no és un decorat. Cada paraula situa l’acció en un món concret i fa que la fantasia no floti en un no-lloc.

Per això Valor és tan rellevant per a la literatura catalana. La seva llengua integra variants i solucions del valencià amb una voluntat clara de construir un model literari ample. La precisió lèxica no hi és per lluir erudició: serveix perquè el lector pugui veure millor un objecte, sentir un ambient o entendre un gest. Una rondalla, en les seves mans, es converteix també en una escola d’atenció.

La seva tasca de gramàtic completa aquesta mateixa mirada. Valor va contribuir decisivament a difondre la normativa de Pompeu Fabra al País Valencià i va publicar obres de referència sobre llengua i conjugació verbal. No són dues vocacions separades. El filòleg que estudia les formes verbals i el narrador que escolta una història popular treballen, en el fons, per la mateixa cosa: perquè una llengua pugui explicar el món amb tots els seus matisos.

Llegir-les sense fer-ne només literatura infantil

Les rondalles han tingut una presència natural a les lectures infantils, i amb raó: l’aventura, l’humor i la imaginació hi entren de seguida. Però reduir-les a això seria perdre’n una part essencial. També són llibres per a adults que volen entendre com una comunitat transforma les seves pors, els seus desitjos i les seves contradiccions en narració.

Els personatges hi poden ser exemplars o trapelles; les proves, exagerades; els finals, sovint justos. Però rere aquestes fórmules apareix una pregunta molt actual: què conservem quan conservem una història? Valor respondria que no n’hi ha prou d’arxivar-la. Cal tornar-la a dir, tornar-la a llegir i deixar que trobi nous oients.

Enric Valor ens va llegar més que un recull de relats. Ens va deixar la prova que una llengua es fa forta quan pot allotjar la memòria sense convertir-la en peça de museu. A les seves rondalles, el passat no queda quiet: encén un llum, obre una porta i convida a continuar la conversa.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts: UPV, Universitat de València i Cervantes Virtual.