Archipèlag - Senders Urbans (Relats) - Ressenyes - Entrevistes - Poesia

Revista: Què diu la premsa?

Xavier Vidal, llibreter: «Llum, més llum»

by Xavier Vidal Llegir Més

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

Llegir Més

L’incòmode llegat de ‘Taxi driver’, 50 anys després

by Nando Salvà Llegir més

Noticíes & Presentacions

100 HAIKUS

S’acaba de publicar el llibre 100 HAIKUS, una obra que sintetitza un treball del poeta Valentí Gómez-Oliver al llarg de més de trenta anys.

Valentí Gómez-Oliver Foto: J.M.Cortina

Comencem per explicar que Valentí és un home de lletres molt polifacètic que al llarg de la seva trajectòria ha conreat les més diversos modalitats literàries: poesia, prosa, assaig, o crítica literària. En el terreny acadèmic ha sigut més de trenta anys – des del 1969 al 2003 – professor de literatura espanyola al Departament de Literatura comparada de la Universitat de Roma.

Una de seves les més personals aficions es concreta en el camp dels Haikus, que ha vingut practicant insistentment al llarg de la seva vida. L’haiku és una composició poètica molt breu, original de la literatura japonesa, que es composa de només tres versos i 17 síl·labes amb una estructura de 5/7/5.

La cultura occidental va incorporar aquest forma poètica al patrimoni literari, especialment a Anglaterra, França i Espanya: en castellà el varen practicar autors com Federico Garcia Lorca, Antonio Machado i Juan Ramon Jiménez i en català destaquen Josep Carner i Carles Riba i també Eugeni d’Ors.

La brevetat i senzillesa del poema fa que aquest resulti intens més per les coses que suggereix que per les que diu. Ramón Gómez de la Serna va dir que els haikus eren una mena de telegrames poètics.

Com dèiem, els haikus han sigut per en Valentí una debilitat literària que ha practicat senes aturar-se. Per això hem xerrat amb ell una llarga estona perquè ens expliqués els secrets d’aquesta aventura literària.

La seva forma de treballar ha sigut sempre la d’escriure el text i dibuixar una il·lustració dels més de 1.000 haikus que ha elaborat en unes 14 petites llibretes que ha anat guardant religiosament i mostrant en cercles reduïts d’amics i coneguts.

Aquest haikus els presentava sempre a doble cara: en una d’elles els texts escrits a ma en dues versions: en català, utilitzant ploma de tinta i lletra grossa, i en castellà, amb llapis gruixut. En l’altra cara un dibuix a l’aquarel·la, després d’haver fet moltes proves prèvies fins a trobar el resultat que millor acompanyés el text.

Un dels haikus d’una de les 14 llibretes.

Les llibretes i els haikus s’acumulen fins arribar a aquest miler, una xifra que d’alguna manera el va fer evocar el conte de Les mil i una nits. I per això, a tall de síntesi, va sortir fa ja uns quatre anys la idea de fer-ne una tria d’un centenar i presentar-los en un llibre. Però el projecte no és planteja com un simple resum sinó que s’hi afegeix la gran novetat de presentar els texts no només en els originals català i castellà sinó amb les traduccions a cinc llegües més: anglès, francès, italià, alemany i japonès. I per això cal comptar amb la col·laboració de molt bons traductors especialitzats -poetes, estudiosos i filòlegs – que s’adhereixen entusiastes al projecte com expressen en els seus comentaris al final del llibre. I així, els haikus originals japonesos, que eren traduïts a les altres llengües, es trobaran ara amb haikus catalans traduït a la llengua mare…

Un dels 100 haikus del llibre

La tria que en Valentí ha fet no respon a cap criteri temàtic específic o cronològic. Ha escollit els més representatius atenent als seus gustos personals i els ha agrupat en set capítols. Es presenten també a doble pàgina: a l’esquerra les set versions en les diferents llengües en tipografia de màquina i a la dreta els texts originals, manuscrits en català i castellà, i la il·lustració corresponent. El conjunt és un treball poètic realment artesanal.

L’edició a càrrec de Lapizlàtzuli està molt cuidada, tant pel seu disseny del grafisme com per la qualitat del paper utilitzat, i es d’esperar que la disponibilitat d’un text poètic escrit en diferents llengües pugui tenir una bona acollida entre els amants dels Haikus.

Josep M. Cortina

Resenyes - Entrevistes - Notícies

Pol Guasch: «En la història del suïcidi del meu pare no hi ha cap morbo ni tragèdia»

by Jordi Nopca

Barcelona«Puc tornar a viure amb tu els anys que no vam compartir?», es demana el narrador de Relíquia, tercer llibre que Pol Guasch (Tarragona, 1997) publica a Anagrama. Per primera vegada en la seva trajectòria, narrador i autor coincideixen, i és el mateix Pol qui planteja aquesta pregunta, adreçada al seu pare. Relíquia comença amb l’impacte del seu suïcidi, el 13 de gener del 2013, quan només tenia 44 anys, i a partir d’aquí és el fill qui prova de comprendre una acció que va marcar un abans i un després en la seva família. És la primera vegada que l’autor de Napalm al cor (Anagrama, 2021) i Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama, 2024) aborda públicament un assumpte privat tan complex i delicat, però se’n surt gràcies al poder transformador que a vegades té la bona literatura.

Comences Relíquia escrivint: «Hauria agraït una nota». La nota que hauries agraït és la del comiat del teu pare. Va ser aquest l’inici real del llibre?

— Sí. Recordo que el vaig començar el Nadal del 2022. Vaig anar a passar uns dies a casa la mare, la mateixa casa on vaig créixer amb els meus germans, a Tarragona. De sobte, un vespre, després de sopar o del que fos, em vaig posar a escriure i em va sortir això. Era un moment en què estava mig acabant Ofert a les mans, el paradís crema i vaig escriure dos paràgrafs, gairebé com si fos una entrada de dietari. No vaig calcular res, però vaig escriure’ls molt a prop del desè aniversari de la seva mort.

Més endavant llegim que hi ha tres o quatre temes sobre els quals no parles mai. Un ha estat el de la pèrdua del teu pare.

— Públicament no ho havia tocat mai, almenys de forma explícita, encara que de forma implícita sí, perquè crec que Relíquia és un llibre que em serveix per comprendre o per posar llum a algunes de les qüestions de llibres anteriors, com ara la família, l’absència paterna o la relació complicada amb l’herència.

A casa, el suïcidi del pare no ha estat mai un tabú ni un secret ”

Aquesta «absència paterna» va acabar amb un suïcidi. Abans de començar Relíquia no t’havies plantejat escriure res sobre el teu pare?

— És una sort que no ho fes, perquè en aquells moments hauria estat un llibre només sobre la meva història. Vaig començar-lo deu anys després de la seva mort sense planificar-ho. A casa, el suïcidi del pare no ha estat mai un tabú ni un secret. De fet, vam viure d’una manera molt directa els anys de la malaltia, amb tot el que implicava, i finalment la seva mort. Ell no estava soterrat en la memòria familiar, de tal manera que quan em vaig posar a escriure Relíquia no va ser per passar comptes ni per il·luminar una persona que s’havia retirat de la meva vida.

Continuar llegint Ara

Una gran novel·la antiracista de William Faulkner by Joan Garí (Diari Ara)

‘Intrús en la pols’ comença quan un vell negre és acusat d’haver disparat un blanc amb traïdoria

‘Intrús en la pols’

William Faulkner
L’Agulla Daurada
Traducció de Manuel de Pedrolo
288 pàgines / 20,90 euros

Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

La primera cosa que sorprendrà el lector novell de Faulkner és la seua frase. Sinuosa, serpentejant, farcida de nutrients semàntics, amb un esquelet poderós, cabalosa com un riu que no anhela el delta, densa, hipnòtica i reptadora. Després de la de Proust és una de les més característiques de la literatura contemporània. Un període que navega impetuós i, de sobte, s’ancora en unes línies de diàleg que saben recollir el to informal de la llengua col·loquial.

Òbviament, Faulkner és fidel al seu estil, però no trobarem ací les tècniques que caracteritzen títols com El soroll i la fúria o Absalom, Absalom: la retòrica inflamada, la sintaxi entortolligada, la puntuació dislocada, les frases interrompudes, la confusió de punts de vista… Sembla com si l’autor, sense abdicar de l’essencial dels seus principis estilístics, no volguera distraure el lector del tema central del relat.

El tema central és el següent: Lucas Beauchamp, un vell negre del mític comtat de Yoknapatawpha (que és com dir el gresol de tots els paisatges humans i socials del Sud), és acusat d’haver disparat per l’esquena contra un blanc. Un protagonista insòlit perquè és un negre que no es posa de genolls: “tossut, arrogant, esquerp, independent (i també insolent)”. En una societat tan excitable i intransigent amb la qüestió racial, el que espera a Lucas és l’aplicació estricta de la infame i inexorable Llei de Lynch. Només un miracle pot salvar-lo del linxament, però aquest, inopinadament, pot produir-se: un adolescent blanc, el seu oncle i una velleta septuagenària busquen les proves que demostren que Lucas és innocent. La seua peripècia és el motor narratiu del relat.

Continuar Llegint Link

Bitllet d’anada i tornada: les expectatives & la felicitat by j. Ré crivello

«El sostre de vidre de la felicitat es manté al seu lloc sustentat en dues fortes columnes: una, psicològica; l’altra, biològica. En el pla psicològic, la felicitat depèn d’expectatives, i no de condicions objectives. No ens satisfà portar una vida tranquil·la i pròspera. En canvi, sí que ens sentim satisfets» (7). Yuval Noah Harari, Homo Deus)”

No ho hagués pensat així! Però hi ha molts infeliços al món, si seguim aquesta reflexió, ja que les expectatives de milions de persones estan dominades per les poques oportunitats que alguna cosa passi en un termini raonable.

Quan penso en qui està a punt d’arribar en una pastera a Espanya hi veig una felicitat raonable, ja que les seves expectatives estan a punt de complir-se. I els milions d’emigrants que viuen a Espanya potser consideren que la seva vida està oberta i disposada a complir els seus somnis.

Segueixo, el raonament de Harari. Alguna cosa pot contradir-ho?

Potser hi ha moltes (milions) de persones que la seva felicitat és un termòmetre de les relacions que estableixen amb els seus iguals. Amb ells fantasiegen, conversen, creen projectes, renuncien, a ser un solitari. Aquí les expectatives emergeixen de la relació establerta amb aquella meitat de l’univers que vol escoltar-lo i ser escoltada.

La força psicològica està en qualsevol llavor que ens atrau a la nostra recerca de promoure el bé comú. Quan parlava amb les meves dues àvies (Doménica i Francesca), això era present a les seves vides, però la religió semblava ser una possibilitat, en què el futur els convidava a ser bones ia tenir un espai on hi estarien els seus.

Però, els Sapiens actuals, o una part, no creiem en la religió com a forma de salvació. I aquí neixen les relacions, compostes, reduïdes, àmplies, profundes, antigues, imaginàries o reals. Hi dipositem la llavor de les expectatives. En ella la felicitat treu el cap. Ens parla a l’orella.

I, allà estem, disposats a conversar sobre aquesta possibilitat.

Carta al jutge by Pere Calders

Distingit senyor:

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora.

Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses…

Boira by Felicitas Rebaque

L’esperava des de feia uns quants dies mentre contemplava com s’anaven despullant els arbres de fulles. Si les movia el vent, li semblaven llàgrimes daurades titil·lant a l’aire. O ales de papallones balancejant-se abans de catifar el terra.

Al matí, només despertar, Clara treia el cap a la finestra amb l’esperança de veure-la aparèixer amb la seva capa blanca flotant sobre el turó. Però no, estava a punt de finalitzar novembre i no n’hi havia rastre. La petita estava una mica trista. Es preguntava què podia ser el que li causava el retard. La inquietava, sabia que si no apareixia a les dates previstes hauria d’esperar un any més.

Una nit, la lluna gran i plena il·luminava la seva habitació. De sobte, la llum es va anar vetllant de mica en mica, com si algú l’hagués cobert amb un llençol. A la nena li va fer un tomb el cor: podia ser un núvol que s’hagués interposat en el camí de la lluna, però li deia alguna cosa que era ella, que acudia a la seva cita.

Va mirar per la finestra i la va veure arribar. La seva amiga, la Niebla, avançava a poc a poc pel camí. Al seu pas, els arbres, les cases, els llums…es desdibuixaven cobertes després del mantell blanc.

Clara la va esperar al jardí somrient feliç. La Niebla va arribar fins a ella i la va embolicar en la seva atmosfera màgica, on fades i follets cobren vida, en un espai on qualsevol cosa fantàstica pot passar.

Tot i la seva curta edat, Clara sabia com de necessària era la màgia. El món dels adults, més que mai, necessitava que passessin coses meravelloses, li havia sentit dir al seu pare. No entenia com ells, els grans, no eren capaços de descobrir-la, tan sols havien de mirar de manera diferent.