El Cafè de la Marina: quan la vida privada no té porta

En un cafè de mariners de la costa empordanesa, Josep Maria de Sagarra va situar una història d’amor sota la mirada constant dels altres. La força de l’obra no és només el que li passa a Caterina, sinó com un poble decideix parlar d’ella.

Un cafè sembla un lloc fet per conversar. A El Cafè de la Marina, també és un espai on resulta difícil callar i encara més difícil conservar un secret. Hi entren pescadors, familiars i forasters; hi circulen notícies, projectes de casament i judicis sobre la vida aliena. Al centre d’aquest moviment hi ha Caterina, la filla del cafeter, que treballa en un lloc obert a tothom mentre intenta protegir una part dolorosa de la seva història.

L’obra de Josep Maria de Sagarra es va estrenar a Barcelona el 14 de febrer de 1933. L’autor la va escriure com un poema dramàtic en tres actes i en vers, inspirat en el món mariner que coneixia del cap de Creus i del Port de la Selva. No volia fer una crònica documental d’un establiment concret. Va portar a escena un ambient recognoscible i el va transformar en un conflicte teatral on la vida quotidiana i la poesia avancen juntes.

El rumor s’asseu a taula

La situació de Caterina és vulnerable. Ha estat abandonada per un home i ha hagut d’avortar; els rumors sobre el que li ha passat condicionen la manera com el poble la mira. Mentrestant, la seva germana Rosa es casa. El contrast entre les dues trajectòries no és un simple recurs per oposar felicitat i desgràcia: mostra fins a quin punt la reputació d’una dona podia determinar les possibilitats que els altres li reconeixien.

El pare de Caterina contempla un matrimoni de conveniència amb monsieur Bernat, un marxant de peix vingut de Banyuls de la Marenda. Per a ell, l’acord sembla una sortida pràctica. Per a ella, implica acceptar que la seva vida sigui decidida segons els interessos i els temors dels altres. Claudi, un pescador que l’estima, introdueix una possibilitat diferent, però tampoc no és un heroi sense esquerdes. El drama guanya densitat perquè ningú no arriba a l’escenari com una resposta perfecta.

Un paisatge que també treballa

La mar és a prop del cafè, però no funciona només com a decorat bonic. D’ella depenen els oficis, els diners i bona part de les converses del poble. Sagarra situa els personatges en una comunitat on tothom es coneix i on la feina compartida crea vincles, però també facilita la vigilància. El mateix espai que pot oferir companyia pot convertir-se en una caixa de ressonància del prejudici.

Aquest és un dels motius pels quals l’obra resisteix una lectura purament nostàlgica. El cafè i el port poden despertar la imatge d’una costa anterior al turisme de masses, però Caterina ens obliga a mirar-ne les regles socials. Un lloc no és més innocent només perquè sigui petit. La proximitat pot ser escalfor o pressió, segons qui tingui dret a parlar i qui hagi de suportar el que es diu.

El vers que sembla conversa

Sagarra va confiar el conflicte a una llengua escènica en vers. Aquesta tria podria semblar una distància respecte de la parla d’un cafè de mariners; en canvi, el ritme dona empenta a les rèpliques i permet que una frase quotidiana porti alhora emoció i tensió. El vers no elimina la duresa de la situació. L’ordena perquè els personatges puguin fer sentir allò que no sempre són capaços de dir directament.

El fet que l’obra hagi tornat als escenaris, inclòs el Teatre Nacional de Catalunya, confirma que continua oferint preguntes als espectadors. La més incòmoda potser és aquesta: què queda de la llibertat d’una persona quan la seva història ja circula en boca de tothom? Caterina no necessita que la convertim en símbol per escoltar-la. N’hi ha prou de deixar-li, per una estona, la paraula que el cafè li disputa.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts: arxiu del Teatre Lliure, Teatre Nacional de Catalunya i l’AELC.