Testament a Praga: dues veus per discutir la memòria

Teresa Pàmies va convertir els records del seu pare, Tomàs, en un llibre que no es limita a conservar-los. A Testament a Praga, la filla respon, matisa i pregunta: l’exili esdevé una conversa entre generacions, no un relat tancat.

Què fem amb les memòries d’algú que estimem quan no hi estem d’acord en tot? Podríem publicar-les sense tocar-les, guardar-les en un calaix o intentar contestar-les. Teresa Pàmies va triar aquesta última possibilitat. A Testament a Praga, aparegut el 1971, la veu del seu pare, Tomàs Pàmies, i la seva pròpia s’alternen per reconstruir una vida marcada per les conviccions, la Guerra Civil i l’exili.

No és una conversa enregistrada entre tots dos. Tomàs havia mort a Praga el 1966, i Teresa va treballar amb el seu relat memorialístic per bastir-hi una resposta. Aquesta forma fa que el llibre sigui més que una biografia familiar. El lector troba dues maneres de mirar un passat compartit, i descobreix que transmetre una experiència també vol dir discutir-ne el sentit.

Un pare, una filla i el temps entremig

Tomàs Pàmies havia viscut la política com una part essencial de la seva existència. Teresa, que de jove també havia assumit responsabilitats públiques, coneixia de prop els ideals i els costos d’aquell compromís. Però conèixer no equival a repetir. Segons l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el llibre contraposa el relat del pare a la resposta vehement de la filla. Aquesta energia impedeix que el text es converteixi en un homenatge dòcil.

El vincle familiar hi dona una tensió particular. Una discrepància no es pot separar de l’afecte, ni l’admiració esborra les preguntes difícils. La filla escolta el testimoni rebut, però s’hi situa amb la seva pròpia experiència. El llibre convida així a llegir sense pressa: cada veu il·lumina l’altra i deixa oberta la possibilitat que cap record sigui complet. En aquest gest hi ha una lliçó literària: la memòria heretada no és un objecte intacte que passa d’unes mans a unes altres. Canvia quan algú la llegeix i s’atreveix a contestar-la.

Praga, més que un escenari

La ciutat del títol va ser una etapa real de l’exili de Teresa Pàmies. Hi va viure durant anys i hi va treballar a Ràdio Praga. També hi va morir el seu pare. En el llibre, però, Praga no funciona només com una adreça llunyana de Catalunya. És el lloc des del qual es revisa un passat compartit mentre els esdeveniments europeus obliguen a reconsiderar les certeses polítiques. L’ombra de la invasió soviètica de 1968 forma part d’aquest rerefons.

Aquesta distància geogràfica modifica la mirada. Balaguer i la guerra no desapareixen perquè la família visqui a l’estranger; tornen a través dels records, de les discussions i de les absències. L’exili no és només haver marxat de casa. També és intentar explicar qui s’és quan la vida ha quedat repartida entre països i dècades. Per això el títol uneix un document íntim, el testament, amb una ciutat que concentra la història europea del segle XX.

Un llibre que també va obrir una porta

Teresa Pàmies va enviar el manuscrit per correu al premi Josep Pla i el va guanyar el 1970. La publicació de l’obra l’any següent va ser el començament d’una extensa trajectòria literària. El viatge per recollir el premi li va permetre tornar a Barcelona després de molts anys d’exili. És una coincidència significativa: un llibre construït sobre la distància entre pare i filla també va acompanyar el retorn de l’escriptora al país.

Llegir avui Testament a Praga no exigeix compartir totes les idees dels seus protagonistes. Exigeix una cosa més fecunda: acceptar que els records poden ser estimats i qüestionats alhora. Tomàs hi deixa una veu; Teresa no la silencia, però tampoc no hi renuncia a la pròpia. D’aquest diàleg exigent neix la vitalitat d’un llibre que ens recorda que parlar amb el passat és una manera de no deixar-lo petrificat.

Rafael Julivert Ramírez