Maria Àngels Anglada: escoltar la memòria.

Entre Vic, l’Empordà i la Mediterrània, Maria Àngels Anglada va construir una obra on la música i la paraula ens acosten a les vides dels altres. Llegir-la és descobrir una manera d’entendre la cultura que uneix sensibilitat, coneixement i responsabilitat.
Hi ha llibres que ens demanen silenci abans de començar. Potser perquè allò que expliquen necessita una atenció diferent, menys impacient. L’obra de Maria Àngels Anglada convida a aquesta disposició: escoltar una veu, seguir el rastre d’un record, adonar-se que un objecte pot contenir una història humana. Un instrument musical, una pàgina antiga o un paisatge es converteixen en portes d’entrada a experiències que, sense la literatura, ens quedarien lluny.
De Vic a l’Empordà, amb els clàssics a prop
Nascuda a Vic el 1930, Anglada va créixer en una família on la música tenia una presència important. Es va llicenciar en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona i, el 1961, es va establir a Figueres. La docència, la traducció i l’escriptura van formar part d’una trajectòria marcada pel diàleg amb la cultura grega i llatina.
El 1972 va publicar els seus primers poemes en el volum Díptic, compartit amb Núria Albó. Més endavant, el premi Josep Pla del 1978, concedit a Les Closes, va ampliar el reconeixement de la seva narrativa. Aquesta entrada pública a la novel·la no va desplaçar la poesia: els dos camins van continuar convivint. La seva biografia literària permet acostar-se a una autora que treballava amb formes diverses i mantenia oberta la conversa entre elles.
La música dins la narració
Viola d’amore, publicada el 1983, ofereix una entrada especialment suggeridora a aquest univers. La música hi participa com una experiència que relaciona art, emoció i passat. Una ressenya contemporània, conservada al repositori de la Universitat de Girona, ja situava la novel·la en un recorregut de recuperació de les arrels a través del coneixement i de la sensibilitat.
Podem llegir aquesta relació com una invitació a afinar l’oïda. Quan una narració incorpora la música, ens fa pensar en allò que les paraules proven de retenir: un instant, una absència, una emoció que canvia mentre intentem explicar-la. El lector ha de completar aquesta experiència amb la seva pròpia memòria.
Llegir així també modifica el ritme. Ens podem aturar en una imatge, tornar unes línies enrere o deixar reposar una escena. És una experiència a l’abast de qualsevol lector: acceptar que la intensitat d’un llibre de vegades apareix quan li concedim temps.
La bellesa davant del sofriment
Amb El violí d’Auschwitz, del 1994, la presència de la música entra en contacte amb la violència dels camps nazis. A Quadern d’Aram, del 1997, Anglada s’acosta a la tragèdia del poble armeni. Són dues obres que permeten observar la dimensió moral de la seva narrativa: l’atenció a les persones sotmeses a una brutalitat que amenaça també la seva memòria.
Davant d’aquests llibres, podem preguntar-nos què significa conservar la bellesa enmig de la destrucció. La pregunta exigeix prudència: cap obra d’art repara una vida arrabassada. Però la lectura pot ajudar-nos a sostenir l’atenció sobre una experiència dolorosa, a evitar que la distància la torni abstracta. Aquesta és una de les possibilitats més exigents de la literatura.
Una Mediterrània feta de veus
La relació d’Anglada amb l’antiguitat també es concreta en Les germanes de Safo, l’antologia del 1983. Al seu costat, Paisatge amb poetes i Paradís amb poetes mostren el vincle entre lectura i geografia. El perfil de l’autora a lletrA destaca aquesta continuïtat entre el món clàssic, la traducció i els recorreguts per Grècia i Itàlia.
Aquesta Mediterrània literària ens ofereix una manera de viatjar amb preguntes. Qui havia mirat abans aquest indret? Quines paraules n’han sobreviscut? Llegir un paisatge implica reconèixer-hi el pas dels altres.
Tornar avui a Anglada pot començar amb un gest modest: obrir un dels seus llibres i concedir-li una estona sense presses. Després, potser, mirar de nou el paisatge quotidià o escoltar una peça musical coneguda. La lectura haurà deixat una pregunta oberta: quantes històries passen desapercebudes perquè encara no hem après a escoltar-les?

Rafael Julivert Ramírez

Fonts consultades
– Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: Biografia de Maria Àngels Anglada.
– Universitat Oberta de Catalunya, lletrA: Maria Àngels Anglada: perfil i comentaris sobre l’obra.
– Hora Nova, 21–27 de febrer de 1984: «La música novel·lada de Mª Àngels Anglada», ressenya conservada a la Universitat de Girona.