Josep Maria Espinàs: el país que es descobreix a peu

Els viatges a peu de Josep Maria Espinàs converteixen camins, pobles i converses en literatura. Rellegir-los és recuperar una manera d’acostar-se al territori que dona temps a les persones per deixar de ser figures del paisatge.

Hi ha llibres que ens fan mirar el mapa i llibres que ens fan aixecar els ulls. Els d’Espinàs conviden a totes dues coses. Assenyalen comarques, encadenen pobles i segueixen carreteres, però el que acaba retenint el lector sovint té una escala més petita: una conversa, una pausa, una manera de dir. El trajecte avança gràcies a les cames; el relat, gràcies a l’atenció. Entre una població i la següent, la distància es transforma en temps disponible.

Una biblioteca feta de passes
Josep Maria Espinàs, nascut a Barcelona el 1927 i mort el 2023, va desplegar una obra que abraça novel·la, periodisme, memòries i crònica de viatges. El 1957 publicà Viatge al Pirineu de Lleida, primer títol d’una llarga dedicació al gènere. Després arribarien Viatge al Priorat, el 1962, i Viatge a la Segarra, el 1972. Aquells recorreguts es poden resseguir també en edicions posteriors amb títols que comencen amb la fórmula tan característica: A peu.

La continuïtat impressiona perquè transforma una pràctica senzilla en una obra sostinguda. Un viatge dona pas a un altre, i cada comarca obliga a tornar a començar: canvien les veus, les formes dels pobles, els ritmes del dia. El lector pot triar una terra coneguda i comprovar fins a quin punt la familiaritat li havia fet passar coses per alt. També pot entrar en un territori desconegut sense l’exigència d’aprendre’n primer totes les dades.

Arribar sense ocupar tota la conversa
En les entrevistes recollides per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Espinàs explicava que preparava els itineraris i caminava amb un bloc de notes i un bolígraf. Reivindicava la crònica del que havia viscut, amb els límits d’una experiència concreta. I insistia en l’interès que li despertaven les persones trobades durant el camí. La lentitud li permetia descobrir diferències que una visita ràpida hauria esborrat.

Aquesta actitud suggereix una manera d’entendre l’hospitalitat del lector. Llegir una conversa demana deixar que una altra veu introdueixi els seus assumptes, fins i tot quan semblen insignificants. El valor d’una trobada no depèn de la fama de qui parla. Una observació pràctica pot revelar un caràcter; una vacil·lació pot canviar el sentit d’una resposta. La literatura creix quan troba la forma de conservar aquests matisos sense ofegar-los sota una explicació excessiva.

Mallorca, amb noms i veus
Un fragment d’A peu per Mallorca, publicat el 2005 i reproduït a l’antologia de l’AELC, permet veure aquest procediment de prop. A Llubí, la senyora Magdalena acompanya els caminants fins a la sortida del poble perquè encertin el camí. És una professora de matemàtiques jubilada i explica que passeja habitualment amb la néta. L’escena condueix després cap als talaiots i les possessions mallorquines.

En aquest passatge, el patrimoni apareix al costat d’una vida quotidiana que continua. El gest d’acompanyar algú i les pedres antigues comparteixen pàgina. Llegit així, el fragment convida a pensar que conèixer un lloc també consisteix a entendre com s’hi viu. Els edificis tenen història, però els carrers tenen persones que s’hi orienten, que hi recorden canvis i que hi fan els seus recorreguts habituals. El mapa es torna habitable quan podem posar aquestes experiències al costat dels noms.

Tornar a llegir, tornar a sortir
Avui podem acostar-nos a aquests llibres amb una pregunta doble: què hi va veure l’escriptor i què hi veuríem nosaltres? Els anys transcorreguts fan que cada lectura pugui despertar comparacions. Convé, però, preservar la data de la mirada: una crònica testimonia un moment, i precisament per això resulta valuosa. Ens ofereix la possibilitat de conversar amb una experiència anterior sense confondre-la amb el present.

Potser la millor continuació d’un llibre d’Espinàs comença quan el tanquem. Sortim al carrer, afluixem el pas i concedim uns minuts a allò que acostumàvem a travessar de pressa. El país continua allà, però nosaltres hi arribem amb una mica més de curiositat. I una conversa que encara no coneixem pot ser un bon motiu per aturar-nos.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts consultades

AELC, Biografia de Josep Maria Espinàs: trajectòria i inici dels llibres de viatges el 1957.
AELC, Llibres de viatge i altres: títols, dates i reedicions.
AELC, Entrevistes: explicacions de l’autor sobre el mètode i l’interès per les persones; entrevistes de Lluís Busquets, Xulio R. Trigo i Ada Castells.
AELC, Antologia: llibres de viatge: fragment d’A peu per Mallorca (La Campana, 2005), amb la senyora Magdalena a Llubí.