Les primeres bibliotecàries: obrir els llibres, eixamplar el món

El 1918, les biblioteques populars de Valls, Olot, Sallent i les Borges Blanques van obrir una nova etapa en la vida lectora del país. Al darrere hi havia un projecte cultural i unes professionals preparades per convertir els llibres en un servei quotidià.

Triar un llibre d’un prestatge, fullejar-lo i endur-se’l a casa sembla un gest sense història. El fem gairebé distretament, entre una recomanació i una ullada al rellotge. Però aquesta facilitat és el resultat de moltes decisions: algú ha hagut de pensar l’espai, seleccionar els volums, ordenar-los i procurar que hi trobem allò que busquem. La història de la literatura també passa per aquestes mans que faciliten la trobada entre una obra i el seu lector.

Quatre portes obertes

L’any 1915, la Mancomunitat de Catalunya va convocar el primer concurs per adjudicar biblioteques populars. El 1918 es van inaugurar les quatre primeres: Valls, Olot, Sallent i les Borges Blanques, una a cada demarcació. La coincidència amb la graduació de la primera promoció de bibliotecàries mostra fins a quin punt els edificis i la formació del personal eren parts d’un mateix projecte.

Aquelles biblioteques incorporaven llibres de lliure accés als prestatges, préstec i una secció infantil. La majoria disposaven també d’una sala per a activitats culturals i socials. El canvi es pot entendre amb una imatge ben concreta: el llibre s’acostava a la mà del lector. Poder mirar, comparar i triar afavoria una relació amb la lectura feta de curiositat, de temptatives i de descobertes personals.

La secció infantil mereix atenció. Reservar un espai als més petits significava tenir-los presents com a lectors. Abans de qualsevol gran declaració sobre el futur de la cultura, hi havia una qüestió pràctica: on s’asseuria una criatura, quins llibres trobaria i qui l’ajudaria a començar. Una tradició lectora també es construeix així, amb decisions que caben dins d’una sala.

Un ofici que calia aprendre

L’Escola Superior de Bibliotecàries havia començat a funcionar la tardor de 1915. Els estudis duraven tres anys i aleshores estaven reservats a dones. El programa combinava matèries professionals, com bibliologia i biblioteconomia, amb llengües clàssiques, història de l’art i pràctiques. La preparació exigia coneixement dels llibres i capacitat per treballar amb criteri.

Aquesta formació ens ajuda a donar valor a una feina que sovint queda fora del relat cultural. Entre l’escriptor i el públic hi ha un treball pacient de classificació, orientació i cura. Quan funciona, sembla invisible: trobem el volum adequat, entenem com buscar-lo, ens atrevim a demanar-ne un altre. Reconèixer les primeres bibliotecàries vol dir reconèixer aquesta competència, més enllà de la imatge amable de qui guarda silenci entre prestatges.

També convé mirar el marc de l’època. Que l’escola fos femenina ens parla d’una professió concebuda amb unes expectatives de gènere determinades. Dins d’aquell marc, les alumnes adquirien una formació especialitzada i assumien responsabilitats culturals. La seva aportació es pot valorar sense convertir-ne la trajectòria en una història excessivament simple de progrés.

Els quaderns que expliquen la vida

Les directores de les biblioteques van escriure dietaris des de la inauguració dels centres. Avui, la col·lecció Testimonis Bibliotecaris, vinculada a la Memòria Digital de Catalunya, permet acostar-se a aquest llegat. La Biblioteca de Catalunya destaca el valor d’unes observacions sostingudes al llarg de dècades per estudiar la societat i la història del país.

Aquests documents canvien el punt de vista. Al costat de les dates oficials i dels discursos inaugurals, situen l’escriptura de les persones que feien funcionar el servei. Cal llegir-los com a testimonis personals, amb la mirada i els límits de qui els redactava. Precisament per això tenen interès: ens recorden que una institució està feta de jornades concretes, de decisions i de persones.

Tornar el llibre, continuar la història

La pròxima vegada que tornem una novel·la a la biblioteca, podem recordar aquesta genealogia. La literatura necessita autors i editorials, però també llocs on els llibres circulin i professionals que els posin a l’abast. Les bibliotecàries d’aquelles primeres promocions van donar forma diària a aquesta possibilitat. El seu llegat continua interpel·lant-nos amb una pregunta ben senzilla: què cal fer perquè una persona que encara no sap quin llibre busca pugui trobar-hi una porta oberta?

Rafael Julivert Ramírez

Fonts consultades

Diputació de Barcelona, «Les biblioteques tenen 100 anys d’història» (27 d’abril de 2015): concurs de 1915 i inici de l’Escola Superior de Bibliotecàries aquella tardor.
https://www.diba.cat/ca/web/sala-de-premsa/-/les-biblioteques-tenen-100-anys-d-historia
Diputació de Barcelona, «La Xarxa de Biblioteques 1915-2004: una història que mira al futur»: inauguració dels quatre centres el 1918, primera promoció, accés als prestatges, préstec, secció infantil i sales d’activitats.
https://www.diba.cat/documents/16060163/22275141/mayol_ventura.pdf/064fcf21-ea79-424b-9c94-912a2496d819
Gènius, Diputació de Barcelona, «Escola Superior de Bibliotecàries. Els seus inicis»: tres anys d’estudis, accés femení, assignatures i pràctiques.
https://genius.diba.cat/es/detall-d-imatge/-/detall/d5aJ/IMATGE/6200569/43046765
Biblioteca de Catalunya, «Presentació de la col·lecció de l’MDC: Testimonis Bibliotecaris»: dietaris de les directores, continuïtat documental i valor per a la recerca històrica.
https://www.bnc.cat/Visita-ns/Activitats/Presentacio-de-la-col-leccio-de-l-MDC-Testimonis-Bibliotecaris