Cada primavera, Barcelona recorda que la literatura no neix només als llibres, sinó també en els rituals col·lectius que donen prestigi a una llengua. Els Jocs Florals, restaurats el 1859, han estat molt més que un premi: han estat un escenari on la poesia catalana s’ha pensat a si mateixa davant la ciutat.
Una restauració amb intenció pública
Quan al segle XIX Antoni de Bofarull, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i altres intel·lectuals van impulsar la restauració dels Jocs Florals, no pretenien només recuperar una festa antiga. Volien tornar a posar el català en un espai de dignitat pública. La petició fou aprovada per l’Ajuntament de Barcelona i els primers Jocs Florals moderns es van celebrar el primer diumenge de maig de 1859 al Saló de Cent.
La cerimònia tenia alguna cosa de solemnitat medieval reinventada. Hi havia mantenidors, una reina de la festa i tres premis ordinaris associats a la divisa Patria, Fides, Amor: la flor natural, la viola i l’englantina. Tot plegat pot semblar ornamental, però la forma era part del fons. En un moment en què el català lluitava per recuperar presència culta, la pompa ajudava a dir que aquella llengua mereixia tribuna, protocol i reconeixement.
Del certamen al sistema literari
Els Jocs Florals van esdevenir aviat una de les màquines centrals de la Renaixença. No només premiaven poemes: fabricaven autoritat, lectors i memòria. Segons els estudis de l’Institut d’Estudis Catalans, el certamen va obrir un espai per als usos literaris cultes del català i va contribuir a configurar el sistema literari català contemporani. És a dir: no era tan sols un concurs, sinó una infraestructura simbòlica.
Aquesta funció s’entén millor si recordem alguns noms. El 1877, any sovint considerat culminant, Àngel Guimerà fou proclamat mestre en gai saber i Jacint Verdaguer va ser premiat per L’Atlàntida. Aquell doble gest resumeix el paper dels Jocs: donar visibilitat, ordenar un cànon i convertir l’èxit poètic en un fet cívic. El mestre en gai saber no era només un autor distingit; era gairebé una figura pública de la llengua.
També hi ajuda saber que entre 1859 i 1936 es publicà la revista Jocs Florals de Barcelona, avui consultable en hemeroteques i biblioteques universitàries. Això confirma que el certamen no s’esgotava en l’acte d’un dia: deixava rastre, circulació i arxiu.
Quan la ciutat va desaparèixer, el premi va continuar
La Guerra Civil va interrompre la celebració a Barcelona, però no va liquidar la institució. Des de 1941 fins a 1977, els Jocs Florals de la Llengua Catalana es van celebrar a l’exili, passant per ciutats d’Amèrica i d’Europa. El fet és decisiu: quan el país institucional havia estat vençut i la llengua era perseguida, el certamen va funcionar com una república cultural itinerant.
A l’exili, els Jocs Florals ja no eren només una cerimònia literària. Eren una forma de persistència. Reunien escriptors, lectors i comunitats disperses al voltant d’una mateixa idea: que la cultura catalana no depenia exclusivament d’un territori administrat, sinó d’una voluntat compartida de continuïtat. Per això la seva història és també una lliçó sobre la resistència dels rituals culturals.
Un premi antic que encara respira
Des del 1978, els Jocs Florals s’han tornat a unificar a Barcelona. I des del 2006 el guardó s’atorga en un únic premi, el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona, que nomena el guanyador com a Poeta de la Ciutat. La fórmula ha canviat, però el nervi continua sent reconeixible: la ciutat presta veu pública a la poesia catalana.
Potser aquesta és la seva vigència més profunda. En una època accelerada, en què la literatura sovint sembla relegada a circuits fragmentats, els Jocs Florals recorden que una llengua necessita també escenaris de celebració, continuïtat i prestigi. No n’hi ha prou amb escriure bé; cal que una comunitat reconegui que allò escrit la representa.
Tancament
Els Jocs Florals han estat, al llarg de més d’un segle i mig, una combinació singular de tradició, invenció i tenacitat. Han canviat de forma, de ciutat i fins de funció, però han mantingut intacta una intuïció essencial: que la poesia, quan troba una plaça pública, ajuda un país a escoltar-se millor.
Rafael Julivert Ramírez
Descubre más desde Masticadores
Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.
