Editorial Barcino: la fàbrica pacient dels clàssics catalans

Hi ha institucions que publiquen llibres i institucions que, en realitat, fabriquen lectors. L’Editorial Barcino pertany a aquesta segona espècie. Des de 1924, el seu catàleg ha ajudat a rellegir la literatura catalana antiga amb rigor i continuïtat: els clàssics no són peces mortes, sinó eines per sostenir una llengua culta i compartida.

Una editorial nascuda com a resposta cultural

Barcino va ser fundada a Barcelona el 1924 per Josep Maria de Casacuberta. Segons la mateixa editorial i la Biblioteca de Catalunya, va néixer en un context de pressió anticatalana sota la dictadura de Primo de Rivera i volia oferir una resposta des del terreny cultural: prestigiar la llengua, difondre textos ben establerts i posar a l’abast dels lectors un patrimoni que no podia quedar reduït als especialistes.

La intuïció era poderosa i continua sent actual. Una cultura no es manté viva només escrivint obres noves; també necessita tornar a editar, explicar i transmetre les antigues. Per això, des del primer moment, Barcino va situar al centre la col·lecció Els Nostres Clàssics. El primer títol publicat va ser Lo somni de Bernat Metge, i l’acollida va demostrar que hi havia fam de tradició llegible. No es tractava només de rescatar peces medievals, sinó de donar-los circulació i pes públic.

Els clàssics com a infraestructura de país

Amb els anys, Els Nostres Clàssics s’ha convertit en una de les grans eines de la filologia i de la continuïtat literària catalana. La Biblioteca de Catalunya recorda que la col·lecció havia nascut amb voluntat divulgativa, però que progressivament va esdevenir un referent en edicions crítiques i d’alta cultura, preparades amb un rigor filològic extraordinari.

Quan una llengua es pren seriosament els seus clàssics, no els simplifica fins a buidar-los ni els converteix en relíquies intocables. Els estudia bé, els anota, els contextualitza i els edita amb exigència. Barcino ha fet exactament això amb autors com Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Ausiàs March o Bernat Metge. Sense col·leccions així, la literatura catalana medieval quedaria molt més lluny del lector contemporani.

Que la col·lecció rebés la Creu de Sant Jordi el 1997 no és una anècdota honorífica. És el reconeixement d’una tasca silenciosa però decisiva: fer que el passat textual del país sigui consultable, fiable i transmissible.

Resistir, adaptar-se i tornar a obrir portes

La història de Barcino també explica les interrupcions i fragilitats de la cultura catalana al segle XX. La Guerra Civil i la repressió franquista van frenar radicalment l’activitat editorial. Tot i això, el projecte va sobreviure. I el 1972, tal com recorda la Fundació Carulla, Barcino es va incorporar a l’entorn de la fundació, cosa que en va garantir la continuïtat institucional.

Aquesta continuïtat és important perquè desfà una imatge massa simple dels clàssics. Sovint els imaginem tancats en un passat gloriós, quan en realitat depenen d’una cadena de persones, editors, correctors, filòlegs i institucions que decideixen que aquells llibres val la pena continuar-los fent existir.

En les darreres dècades, Barcino ha sabut combinar aquesta tradició erudita amb línies més obertes. La mateixa editorial explica que col·leccions com Biblioteca Barcino o Tast de clàssics acosten els textos antics a lectors no especialistes, mentre que Imprescindibles amplia el focus fins als clàssics catalans del segle XX.

Llegir avui allò que sembla llunyà

Potser aquest és el veritable mèrit de Barcino: demostrar que la distància històrica no és un mur, sinó una feina. Els clàssics no es tornen pròxims per art de màgia. Es tornen llegibles perquè algú fixa els textos, n’explica les dificultats, n’ofereix versions solvents i els reincorpora a la conversa del present.

En una època dominada per la novetat instantània, aquesta pedagogia de la durada és especialment valuosa. Barcino recorda que la literatura catalana és molt més extensa que el present immediat i que la seva continuïtat depèn també de la capacitat de tornar a obrir els llibres antics sense pols ceremonial.

Per això parlar de Barcino és parlar també d’una manera d’entendre la cultura. No com un aparador d’efemèrides, sinó com una transmissió pacient. Allí on molts només hi veuen llibres antics, Barcino hi ha vist sempre una tasca de futur: garantir que els clàssics catalans continuïn sent una llengua viva entre les mans dels lectors.

Autor: Rafael Julivert Ramírez · Categoria: arxipèlag