«Joan Fuster: pensar contra la comoditat»

Obrir un llibre de Joan Fuster és entrar en una conversa que no accepta respostes automàtiques. Des de Sueca, l’escriptor va convertir l’assaig en una forma de curiositat: llegir, dubtar i tornar a mirar allò que semblava evident.

Un escriptor fet de lectures
Joan Fuster i Ortells va néixer a Sueca el 23 de novembre de 1922, en una família sense tradició literària. Va estudiar Dret a la Universitat de València, però la formació que acabaria definint-lo fou sobretot autodidacta. Llegia amb una amplitud extraordinària, escrivia a la premsa i avançava d’un tema a un altre amb la llibertat de qui entén la cultura com una xarxa de preguntes.

Abans de consolidar-se com a assagista, va publicar poesia. Sobre Narcís, Ales o mans i Terra en la boca pertanyen a aquesta primera etapa. A mitjan anys cinquanta, però, llibres com El descrèdit de la realitat van assenyalar el camí que faria més singular la seva obra. Fuster havia trobat en l’assaig una forma prou flexible per unir història, art, literatura, vida quotidiana i observació moral.

Un diccionari sense definicions definitives
Publicat el 1964, Diccionari per a ociosos és una de les millors portes d’entrada al seu univers. El títol juga amb les expectatives. No és un repertori convencional ni pretén fixar el significat de les paraules. Reuneix textos de procedència i extensió diverses, ordenats alfabèticament sota mots que actuen com a punts de partida. Cada entrada obre una indagació i convida el lector a continuar-la.

La tria de l’oci també és irònica. Fuster recorda que llegim quan disposem d’una estona alliberada de les obligacions immediates. Però aquest temps no és passiu: és el moment en què una idea pot alterar-nos. El llibre parla de qüestions aparentment menors i de conceptes immensos, sempre amb la mateixa exigència. Una cadira, l’interès, els diners o la por poden revelar una manera sencera d’habitar el món.

L’assaig com a conversa
Fuster escriu des d’un jo visible. No dissimula que selecciona, interpreta i opina. Aquesta presència no tanca el diàleg, sinó que el posa en marxa. L’autor exposa una idea, la gira, n’examina les contradiccions i sovint la remata amb una frase afilada. El lector no rep una lliçó acabada: rep una provocació intel·lectual.

El seu estil combina precisió i agilitat. La ironia rebaixa la solemnitat, mentre l’aforisme concentra una observació fins a fer-la memorable. Sota aquesta lleugeresa hi ha moltes hores de lectura i una consciència clara de la tradició europea de l’assaig, de Montaigne als moralistes francesos. Fuster trasllada aquella conversa al català del segle XX i li dona una veu inequívocament valenciana.

De la taula de Sueca al país lector
La seva obra desborda qualsevol únic llibre. Va estudiar autors com Ausiàs March, sant Vicent Ferrer, Salvador Espriu i Josep Pla; va investigar períodes de la literatura catalana i va publicar dietaris, crítica, aforismes i centenars d’articles. El 1962, Nosaltres, els valencians va provocar un debat profund sobre la història i la identitat del País Valencià. Fuster entenia l’escriptura com una intervenció pública, encara que la seva millor eina fos la frase pensada en solitud.

La casa del número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca permet avui acostar-se a aquesta vida de treball. Convertida en Museu Joan Fuster, conserva i mostra manuscrits, cartes, llibres, fotografies i altres peces del seu llegat. La Biblioteca de Catalunya informa que la correspondència original llegada per l’autor es conserva a la Casa Fuster, juntament amb la resta de l’arxiu personal. L’espai domèstic s’ha convertit així en lloc de memòria i recerca.

El dret de canviar d’idea
Llegir Fuster avui significa recuperar un hàbit saludable: sotmetre les certeses a examen. Les seves pàgines no demanen adhesió, sinó atenció. Fins i tot quan una opinió seva ens irrita, el moviment de la prosa obliga a precisar per què hi estem d’acord o en desacord.

Potser aquesta és la vigència més fonda del seu assaig. En un temps de respostes ràpides, Fuster defensa indirectament la pausa que necessita una pregunta ben formulada. El seu lector ideal no és qui repeteix una consigna, sinó qui accepta el risc de pensar i, si cal, de canviar d’idea. L’oci del títol acaba sent una responsabilitat: reservar un espai perquè la intel·ligència no s’adormi.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts consultades