Llepolies i joguines: la Mallorca que Maria Antònia Salvà va fer jugar

Un cavallet, una baldufa, una ensaïmada: les coses petites també poden obrir la porta a un país. A Llepolies i joguines, Maria Antònia Salvà mira la infantesa i els sabors de Mallorca amb una curiositat que desmenteix la idea d’una poesia sempre solemne.

Hi ha llibres que es poden començar a llegir per la coberta; aquest convida a fer-ho pel títol. Llepolies i joguines sembla una invitació a entrar en una cuina o a obrir un calaix de jocs. Maria Antònia Salvà el va publicar a Mallorca el 1946, quan ja era una poeta amb una llarga trajectòria. En lloc de reservar la poesia als grans paisatges o als grans sentiments, va acostar-la a objectes que una criatura podria tocar i a menjars que una família podria compartir.

La tria no converteix el llibre en una simple distracció. Salvà havia crescut entre Palma i Llucmajor, i coneixia les paraules i els costums de la Mallorca rural. En la seva obra, la vida quotidiana és una manera d’escoltar el territori. També ho és en aquest volum, però amb una lleugeresa particular: el món es deixa observar a escala de joguina i de mossegada.

El joc com a forma de mirar

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana descriu el recull com un conjunt de poemes aleshores inèdits que presenten diverses joguines infantils. És fàcil menystenir aquest punt de partida. Tanmateix, una joguina obliga a fixar-se en la forma, el moviment i la sorpresa; és gairebé una petita màquina d’imaginar. Convertir-la en matèria poètica significa reconèixer que la mirada d’un infant també pot revelar alguna cosa als adults.

No cal suposar que Salvà escrivia només per a infants. El joc, a la literatura, també serveix per canviar la mida de les preocupacions i posar a prova la flexibilitat de la llengua. Una autora vinculada a l’anomenada Escola Mallorquina podia explorar així un registre diferent sense abandonar l’atenció al detall que recorre la seva poesia. Allò que sembla menor es torna digne de ser recordat, anomenat i compartit.

Una illa que es pot assaborir

L’altra meitat del títol apunta cap a les llepolies. Segons la mateixa associació, Salvà hi traça una mena de geografia gastronòmica de Mallorca: relaciona dolços característics de diferents pobles i arriba a imaginar, en vers, un origen celestial per a l’ensaïmada. La invenció conviu amb el coneixement dels llocs. El poema no és un receptari ni un inventari administratiu; fa del menjar una excusa per viatjar amb la llengua.

Cada poble té maneres pròpies de dir, de coure i de celebrar. Quan aquestes particularitats entren en un poema, no queden congelades com a peces de museu: tornen a circular en la veu de qui llegeix. Salvà recorda, sense necessitat de proclames, que la cultura també viu a les taules i a les festes. La literatura pot conservar una olor o un gust sense pretendre substituir l’experiència real de tastar-los.

Un llibre petit, una continuïtat gran

La data de publicació importa. El 1946, després de la Guerra Civil, editar un llibre nou en català a Mallorca no era un gest insignificant. La biografia de l’autora publicada per l’Associació d’Escriptors assenyala que Llepolies i joguines va ser el segon llibre inèdit aparegut en català a l’illa durant la immediata postguerra. Un estudi conservat per la Universitat de les Illes Balears situa el volum a la col·lecció «Les Illes d’Or» de l’Editorial Moll i documenta que contenia sis xilografies de l’artista Xam.

Aquestes dades no obliguen a llegir cada poema com un manifest. Permeten, això sí, entendre la importància material del llibre: uns versos escrits en català, impresos, il·lustrats i posats a l’abast dels lectors en un moment difícil. La seva aparença amable no li resta valor cultural. Potser justament perquè parla de jocs i dolços, el volum fa visible una continuïtat discreta, feta de paraules familiars que mereixien arribar al paper.

Avui, Llepolies i joguines ens proposa una pregunta senzilla: què deixem fora quan decidim què és prou important per a la literatura? Salvà hi respon amb una taula parada i un espai per jugar. Llegir-la és descobrir que la memòria d’un lloc també pot cabre en una baldufa o en el nom d’un dolç.

Rafael Julivert Ramírez

fonts:
– Fitxa de Llepolies i joguines: https://www.escriptors.cat/autors/salvama/obra/llepolies-i-joguines
– Biografia de Maria Antònia Salvà: https://www.escriptors.cat/autors/salvama/biografia
– Estudi conservat per la Universitat de les Illes Balears: https://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/284394/taya1de7.doc.pdf?sequence=1