Marià Villangómez: l’illa escrita entre la mar i el vent

Eivissa no és només l’escenari de la poesia de Marià Villangómez: és una manera de mirar el món. En els seus versos, el paisatge pitiús es transforma en memòria, interrogació i llengua. Poeta, mestre i traductor, Villangómez va demostrar que una illa pot obrir-se a la literatura universal sense perdre la veu pròpia.

Una biblioteca davant la mar
Marià Villangómez Llobet va néixer a la ciutat d’Eivissa el 10 de gener de 1913. Fill d’una família de metges i farmacèutics, de ben jove es va decantar per les lletres, esperonat per la biblioteca paterna i per una passió constant per la poesia. El 1928 es traslladà a Barcelona per estudiar Dret. S’hi llicencià el 1933, tot i que mai no exerciria d’advocat.

Aquella estada li va permetre descobrir una vida cultural intensa en català i ampliar les lectures en altres llengües. Abans de la Guerra Civil ja publicava poemes en revistes. Després del conflicte estudià magisteri i exercí de mestre durant vint-i-cinc anys: primer a Cornellà de Llobregat i, a partir de 1946, a Sant Miquel de Balansat, al nord d’Eivissa. Allí va concebre bona part de la seva obra.

El paisatge com a experiència
Villangómez pertany a la generació d’escriptors a qui la guerra i la postguerra van interrompre la formació i la projecció pública. Va reprendre la creació literària durant els anys quaranta i publicà llibres com Terra i somni i Elegies i paisatges, tots dos de 1948. Més endavant arribarien Els béns incompartibles, Sonets de Balansat, La miranda, El cop a la terra i Declarat amb el vent.

Els títols ja anuncien un univers fet de llum, terra, mar i aire. Però la seva poesia no és una postal complaent. El paisatge hi apareix viscut: conté absències, canvis, desig i consciència del temps. L’illa concreta s’eixampla fins a expressar preguntes universals. La precisió formal, influïda per Carles Riba i alimentada per lectures europees, converteix l’experiència local en una meditació d’una gran exigència.

A Sonets de Balansat, per exemple, la forma clàssica ajuda a ordenar un món que alhora és íntim i geogràfic. El camp, els camins i la costa no funcionen com a ornaments. Són espais on el poeta mesura la distància entre allò que perdura i allò que inevitablement canvia.

Traduir per eixamplar la llengua
Villangómez va deixar d’escriure poesia pròpia després de Declarat amb el vent, publicat el 1963, però no es va apartar de la literatura. Va dedicar una part essencial de la seva feina a traduir poesia anglesa i francesa. Shakespeare, Keats, Hardy, Yeats, Baudelaire, Apollinaire i Saint-John Perse són alguns dels autors que va acostar al lector català.

Traduir era, per a ell, una forma de lectura profunda i també un acte de confiança en la llengua. Cada vers estranger obligava a explorar-ne el ritme, els matisos i les possibilitats expressives. D’aquesta manera, Eivissa deixava de ser una perifèria cultural: des de l’illa es podia conversar amb tradicions literàries llunyanes i incorporar-les a un català viu i precís.

Mestre de paraules i de ciutadania
La seva aportació no es limita als llibres de poemes. Villangómez participà en la fundació de l’Institut d’Estudis Eivissencs i esdevingué una figura decisiva en la vida cultural de les Pitiüses. El 1972 publicà el Curs d’iniciació a la llengua, que combinava normes gramaticals amb lectures eivissenques i formentereres. En plena recuperació cultural, aquell manual ajudava a ensenyar la unitat del català sense esborrar-ne les formes insulars.

També escriví prosa, assaig i teatre, i adaptà obres per als escenaris. El 1989 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; dos anys després ingressà a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El seu arxiu, conservat en part a l’Institut d’Estudis Eivissencs, manté oberta la recerca sobre una trajectòria literària i cívica inseparable.

Una illa que encara parla
Llegir Villangómez avui permet descobrir una Eivissa anterior a la seva imatge turística més repetida: una illa de mestres, pagesos, llibres, silencis i camins. Però la seva obra no demana nostàlgia. Ens recorda que preservar un paisatge també significa conservar les paraules amb què una comunitat l’ha entès.

Entre la mar i el vent, Villangómez va construir una poesia arrelada i oberta alhora. La seva gran lliçó continua vigent: una cultura es fa universal quan coneix profundament el lloc des d’on parla.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts consultades