L’Avenç: una revista que va voler posar el català en moviment

Abans que el Modernisme tingués un nom del tot consolidat i abans que Pompeu Fabra fixés la normativa que coneixem, una revista barcelonina va obrir un taller d’idees. L’Avenç va discutir literatura, llengua, art i societat amb una convicció molt clara: la cultura catalana no podia viure d’esquena al seu temps.

Les revistes són laboratoris. Hi caben articles breus, polèmiques, traduccions, crítiques, il·lustracions i projectes que encara no saben si prosperaran. També hi caben les discussions que, vistes amb la distància, acaben canviant una literatura. L’Avenç, publicada entre 1881 i 1893, és un dels grans laboratoris de la cultura catalana contemporània. No perquè ho fes tot ni perquè tingués sempre raó, sinó perquè va insistir que la llengua i les arts havien de mirar el present.

La revista va néixer com L’Avens, fundada per Jaume Massó i Torrents. La seva trajectòria va tenir interrupcions i canvis, però va mantenir una vocació de modernització. El mot «modernista» hi aparegué ja el 1884, abans que el moviment es consolidés com a etiqueta. Aquesta anticipació explica el seu paper: L’Avenç no es limitava a reflectir una nova sensibilitat; ajudava a construir-la, posant en contacte lectors catalans amb corrents europeus, debats estètics i una crítica més exigent.

El català que es parla, el català que s’escriu

Una de les apostes més significatives de la revista fou defensar una literatura menys retòrica i menys allunyada de la llengua viva. Això no significava renunciar a la tradició, sinó discutir com es podia fer servir sense convertir-la en una disfressa. Per als redactors de L’Avenç, escriure en català havia de permetre explicar el món contemporani: la ciutat, els conflictes socials, les noves idees i els canvis en la manera de viure.

El debat arribava inevitablement a l’ortografia. Cap llengua pot desplegar una vida editorial moderna si cada autor resol les grafies a la seva manera. Entre 1890 i 1891, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó van impulsar des de l’entorn de la revista una campanya de reforma lingüística. El canvi del títol, de L’Avens a L’Avenç, n’és un símbol visible: la ç recuperada no era una simple qüestió tipogràfica, sinó la voluntat de trobar criteris compartits.

Aquella campanya no va fixar encara la normativa posterior, però en va preparar el terreny. El 1891, l’establiment de L’Avenç publicà l’Ensayo de gramática del catalán moderno, primer llibre de Fabra. Darrere d’aquest fet hi ha una idea que encara podem entendre: la llengua no és només una herència; és una eina que cal estudiar, discutir i fer útil per als lectors.

Una finestra oberta a Europa

La modernització de L’Avenç també tenia una dimensió literària. La revista difongué autors, tendències i maneres de llegir que eixamplaven l’horitzó local. El naturalisme de Zola, per exemple, hi va trobar espai de debat. No es tractava de copiar mecànicament París, sinó de preguntar-se quines formes noves podien servir per escriure des de Barcelona i en català.

Aquest gest pot semblar obvi avui, quan les novetats circulen gairebé de seguida entre llengües. A finals del segle XIX, però, implicava organitzar xarxes de lectura, traducció i crítica. Una revista podia ser una finestra, però també un pont: connectava artistes, escriptors, impressors i lectors que no necessàriament compartien totes les idees, però sí la necessitat de renovar la conversa cultural.

El final d’una etapa, l’inici d’una herència

L’Avenç va deixar de publicar-se el 1893. Hi van pesar la tensió política del moment, les polèmiques i les dificultats econòmiques. Tanmateix, el seu llegat va continuar en l’editorial i la llibreria vinculades al projecte. La Biblioteca Popular de L’Avenç, creada per Massó i Torrents amb Ramon Casas, va arribar a publicar més de cent cinquanta títols i va ser una de les primeres col·leccions de butxaca a Catalunya.

La seva herència no és una fórmula per repetir. És, sobretot, una actitud: entendre que editar, corregir, traduir i discutir llibres també és fer cultura. L’Avenç ens recorda que una revista pot ser molt més que un conjunt de pàgines. Pot ser un espai on una llengua prova de dir-se d’una altra manera i, mentre ho fa, descobreix que encara té molts camins per obrir.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts contrastades: Biblioteca de Catalunya, lletrA-UOC i Enciclopèdia.cat.