Carmelina Sánchez-Cutillas: una Altea feta de memòria

A Matèria de Bretanya, la infantesa no és un refugi immòbil. És una manera de mirar el poble, escoltar-ne les veus i descobrir que allò que sembla petit també mereix entrar en la literatura.

Hi ha llibres que ens fan viatjar a un lloc i d’altres que ens ensenyen a mirar-lo. Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, pertany als segons. L’Altea que hi apareix no és una postal de cases blanques i mar blava, encara que el paisatge hi tingui una presència poderosa. És un món habitat: un entramat de noms, converses, costums i afectes que una narradora adulta reconstrueix a través dels ulls d’una xiqueta.

Publicada el 1976, després d’obtenir el premi Andròmina de narrativa el 1975, l’obra recupera els anys d’infantesa de l’autora a Altea, abans de la Guerra Civil. Però convé no confondre-la amb un simple inventari de records. Sánchez-Cutillas tria, ordena i transforma la memòria. El resultat és una prosa que deixa espai a la curiositat infantil sense renunciar a la consciència adulta del temps perdut.

Una xiqueta davant del món

La força del llibre neix de la distància entre allò que la xiqueta veu i allò que el lector pot intuir. Les coses quotidianes adquireixen una dimensió extraordinària perquè encara no han estat domesticades per l’hàbit. Un carrer, una conversa o una figura familiar poden convertir-se en una descoberta. La mirada infantil no serveix per endolcir el passat: li restitueix la sorpresa i, de vegades, també les seves ombres.

Aquesta perspectiva fa que Altea sigui molt més que un escenari. El poble es construeix amb relacions humanes, amb la proximitat de la mar i amb una geografia que té noms propis. La literatura permet conservar alguna cosa que cap fotografia no pot retenir sencera: la manera com un lloc era viscut. Per això el llibre interessa fins i tot a qui no coneix la Marina Baixa. Tothom ha tingut un paisatge que, amb els anys, ha descobert que també era una xarxa de persones.

La llengua de les veus properes

Sánchez-Cutillas no només recorda què passava; recorda com sonava aquell món. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha destacat la importància de la parla viva en una prosa elaborada amb molta cura. Aquesta combinació explica part de l’encant del llibre: la llengua conserva la naturalitat de les veus del poble sense convertir-se en una transcripció improvisada.

Hi ha aquí una decisió literària de fons. Escriure els records en valencià és donar categoria de matèria narrativa a paraules i maneres de dir que durant massa temps havien quedat fora dels espais de prestigi. No es tracta d’exhibir color local, sinó de deixar que la llengua participi en la construcció dels personatges i de la memòria. El passat no torna només per les imatges: torna també pel ritme d’una frase i per les formes d’anomenar les coses.

Una autora més enllà d’un sol llibre

La fama de Matèria de Bretanya pot fer oblidar la varietat de l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas. Abans de publicar-la ja havia donat a conèixer poemaris com Un món rebel i Conjugació en primera persona. També va investigar la història i la literatura medievals. El seu avi, l’historiador i folklorista alteà Francesc Martínez i Martínez, va ser una figura important en la seva formació cultural.

Aquesta doble atenció a les paraules i al passat ajuda a entendre la singularitat de la novel·la. La poeta sap trobar intensitat en una escena breu; la investigadora sap que els noms, els llocs i les veus formen part d’una herència fràgil. Cap d’aquestes facetes no redueix el llibre a document o a exercici líric. Justament el valor de l’obra és haver convertit una experiència viscuda en una forma literària capaç d’arribar a altres lectors.

Llegir avui Matèria de Bretanya és acceptar una invitació discreta: mirar de nou allò que creiem conèixer. Potser la memòria no ens torna intacte cap poble. Però, quan la literatura l’escolta amb aquesta precisió, ens ajuda a reconèixer les vides que hi havia darrere del paisatge. I aleshores Altea deixa de ser només un punt al mapa: esdevé una manera de preguntar-nos què val la pena recordar.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts consultades:

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana,Acadèmia Valenciana de la Llengua i la ruta literària de l’Ajuntament de València.