Carme Riera: la mar que guarda allò que no es pot dir

A Te deix, amor, la mar com a penyora, la Mediterrània no és un simple paisatge. És distància, record i testimoni d’un amor que la narradora aprèn a explicar amb una veu pròpia.

Hi ha títols que semblen una frase pronunciada en veu baixa. Te deix, amor, la mar com a penyora n’és un: conté un comiat, una promesa i una imatge impossible de guardar a la butxaca. Carme Riera va debutar amb aquest recull de relats el 1975. Mig segle després, la força del llibre no depèn només dels temes que va atrevir-se a tractar, sinó de la manera com fa treballar les expectatives del lector.

El conte que dona nom al volum adopta la forma d’una confidència adreçada a un «tu». Durant bona part de la lectura, aquest destinatari resta obert a les suposicions de qui llegeix. Riera no oculta informació per fer un truc de final: mostra com una convenció pot conduir-nos a imaginar una relació abans d’haver escoltat de debò qui parla. Quan es revela que la persona estimada és una dona, no canvia l’amor narrat. Canvia la nostra consciència de les idees que hi havíem projectat.

Una veu que demana ser escoltada

La intimitat del relat neix de la segona persona. La narradora sembla parlar a algú molt concret, però la carta també deixa lloc al lector, que escolta sense poder intervenir. Aquest equilibri entre proximitat i distància dona intensitat a una història que no necessita explicar-ho tot. Les pauses i les insinuacions són tan importants com els fets.

En una guia de lectura del Departament d’Educació de la Generalitat, el conte es proposa precisament com un exercici per observar el punt de vista i l’ambigüitat de la destinatària. És una bona porta d’entrada a Riera: la seva escriptura confia en la intel·ligència del lector, però també posa a prova els seus automatismes. Ens convida a preguntar-nos per què hem donat un gènere a una persona que el text encara no havia identificat.

La mar entre dues ribes

La mar del títol té més d’una funció. És l’espai viscut de la relació i, alhora, la separació que s’imposa quan la vida porta la narradora de Mallorca a Barcelona. No és un decorat blau per embellir una història sentimental. És una presència que uneix el record amb l’absència: allò que totes dues podien mirar i que cap de les dues no pot posseir.

Per a una escriptora mallorquina que escriu des de l’experiència de viure entre l’illa i la ciutat, aquest horitzó adquireix un pes especial. La mateixa Riera ha explicat, en un discurs a la Universitat de les Illes Balears, que les veus de les dones de la seva infantesa van nodrir els primers contes. Aquest origen oral ajuda a entendre la naturalitat amb què els personatges parlen de desig, records i contradiccions sense convertir-se en exemples d’una tesi.

Més enllà del relat titular

Seria injust reduir el llibre a una revelació o a un sol conte. El volum reuneix històries de persones que no encaixen fàcilment en les normes quotidianes. L’agència literària de l’autora hi destaca la presència recurrent de la dona i de la mar. Aquesta combinació obre camins diversos: hi ha tendresa, però també estranyesa; moments domèstics i situacions que desplacen allò que semblava familiar.

El debut de Riera va tenir un ressò considerable, però el més interessant avui no és comptar edicions. És comprovar que la seva proposta encara exigeix una lectura activa. El relat no ens demana només que acceptem una història d’amor entre dones. Ens demana que parem atenció a la llengua, a les absències i a les certeses que fabriquem massa de pressa.

Potser per això la penyora del títol no és un objecte. La mar no es pot lliurar ni retenir. Però pot quedar associada a una veu, a una vida i a una manera d’estimar. La literatura fa una cosa semblant: no elimina la distància entre les persones, però ens permet escoltar, durant unes pàgines, allò que abans no sabíem veure.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts: guia de lectura del Departament d’Educació, el discurs de Carme Riera a la UIB, l’AELC i la fitxa de la seva agència literària.