Entradeta. Hi ha projectes culturals que publiquen llibres, i n’hi ha d’altres que, a més, ajuden a construir una llengua literària i una manera de llegir. La col·lecció Bernat Metge pertany clarament a aquesta segona categoria. Des de fa més d’un segle, ha fet entrar els clàssics grecs i llatins dins la biblioteca catalana no com una peça ornamental, sinó com una conversa viva.
Una biblioteca pensada com un projecte de país
La col·lecció Bernat Metge va néixer el 1922 sota el patrocini de Francesc Cambó i amb la voluntat d’incorporar els grans autors de l’antiguitat a la llengua i a la cultura catalanes. La idea era ambiciosa i molt concreta alhora: oferir edicions rigoroses, amb el text original i la traducció catalana, perquè el país pogués llegir Homer, Plató, Sòfocles, Ciceró o Sèneca en condicions de plena dignitat filològica.
És important entendre què significava això en aquell moment. No es tractava només de posar al mercat llibres prestigiosos. Es tractava de demostrar que el català podia sostenir, amb naturalitat i amb exigència, una gran col·lecció humanística comparable a les europees. L’Institut Cambó recorda que la Bernat Metge va néixer amb la voluntat d’incorporar els autors grecs i llatins a la llengua del país i de crear un entorn erudit i cosmopolita per editar-los. Dit d’una altra manera: traduir els clàssics també era una manera de fer país.
Traduir per eixamplar la llengua
Una de les grans virtuts de la Bernat Metge és que mai no va entendre la traducció com una feina subsidiària. Cada volum inclou introducció, text original grec o llatí, aparell crític i traducció catalana anotada. Aquest format diu molt del projecte: no volia oferir simples resums ni adaptacions escolars, sinó una relació adulta entre lector, traductor i tradició clàssica.
La Fundació Bernat Metge, segons l’Enciclopèdia, va tenir directors com Joan Estelrich i Carles Riba, i al voltant de Riba es van impartir cursos i es va formar una autèntica escola de traductors. Aquesta dada és clau. La col·lecció no només publicava llibres: fabricava criteri, mètode i estil. Moltes de les seves versions van contribuir a fixar allò que l’Enciclopèdia anomena el “llenguatge literari culte”. Pot semblar una expressió una mica severa, però descriu bé el seu efecte: el català hi aprenia a ser precís, flexible i robust davant textos de gran complexitat.
Per això la Bernat Metge és molt més que una prestatgeria il·lustre. És un taller de llengua. Quan una cultura tradueix sistemàticament els seus clàssics d’adopció, no només amplia catàleg: amplia sintaxi, registres, recursos i horitzó mental. En aquest sentit, la Bernat Metge ha estat una escola silenciosa de lectura i d’escriptura.
La persistència d’un llegat
La seva història, és clar, no ha estat lineal. L’Enciclopèdia assenyala que la col·lecció va quedar interrompuda entre 1939 i 1946, amb l’excepció d’un volum publicat el 1942 des de l’exili de Carles Riba. Aquesta interrupció ja diu molt del segle XX català: fins i tot un projecte dedicat a Grècia i Roma quedava travessat per la guerra, la derrota i la dispersió intel·lectual.
I, tanmateix, la Bernat Metge va continuar. Avui, La Casa dels Clàssics la presenta com una de les col·leccions de clàssics grecs i llatins més completes i antigues del món, amb més de 450 volums i quatre novetats anuals. La dada impressiona, però allò realment important és una altra cosa: la continuïtat. Durant dècades, la cultura catalana ha pogut tornar una vegada i una altra a aquesta biblioteca per rellegir els fonaments del pensament, la poesia, el teatre, la història i la filosofia occidentals.
Un clàssic del nostre present
Podríem pensar que la Bernat Metge pertany sobretot al passat, a un moment de grans mecenatges i d’edicions per a minories cultes. Però seria una lectura massa curta. El mateix ecosistema acadèmic que avui estudia les traduccions catalanes dels clàssics continua revisant-la, discutint-la i reeditant-la. Això vol dir que la col·lecció encara respira.
De fet, aquest és potser el seu llegat més profund: recordar-nos que una llengua també es construeix quan s’atreveix a dialogar amb allò que sembla més llunyà. Grècia i Roma no hi entren com a relíquies, sinó com a provocació i mesura. Llegir la Bernat Metge és entendre que la literatura catalana no s’ha fet només mirant-se a si mateixa, sinó obrint finestres molt amples i convertint-les en veu pròpia.
En temps de lectura ràpida i novetat instantània, la Bernat Metge continua proposant una altra velocitat: la del rigor, la paciència i la transmissió llarga. Potser per això encara impressiona tant. No és només una col·lecció de llibres antics. És una de les formes més serioses i més belles que ha trobat la cultura catalana per dir-se a si mateixa que vol durar.
Per Rafael Julivert Ramírez
Fonts consultades
- Enciclopèdia Catalana, “Fundació Bernat Metge”.
- La Casa dels Clàssics, pàgina de la col·lecció “Bernat Metge”.
- Fons Institut Cambó / Biblioteca de Catalunya, “Col·lecció Bernat Metge”.
- Aula Carles Riba (Universitat de Barcelona), Les traduccions catalanes dels clàssics.
Descubre más desde Masticadores
Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.
