Maria Beneyto: una cambra pròpia plena de veus.

Amb poesia, contes i novel·les, Maria Beneyto va donar espai a experiències femenines que desbordaven els models establerts. Tornar a «La dona forta», publicada el 1967, permet descobrir una veu valenciana que encara ens convida a discutir què significa viure amb autonomia.

Una porta que s’obre
De vegades, un títol ens fa arribar al llibre amb una idea massa clara. Davant de La dona forta, podem imaginar una heroïna que no dubta, que sap què vol i que avança sense entrebancs. Però resulta més suggeridor obrir-lo amb una pregunta: quantes maneres diferents hi ha de ser forta? La literatura comença a interessar-nos quan una paraula aparentment senzilla deixa de tenir una única resposta.

Maria Beneyto ocupa un lloc valuós en aquesta conversa. La seva obra permet acostar-se a les tensions entre vida íntima i expectatives socials, entre allò que una dona desitja i allò que el seu entorn li reserva. Llegir-la avui és una manera d’ampliar la biblioteca catalana amb una autora valenciana que va treballar tant el vers com la narració.

Escriure entre dues llengües
Beneyto va néixer a València el 1920 i va passar la infantesa a Madrid. La família va tornar a València en començar la Guerra Civil. Segons la biografia de Josep Ballester publicada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, les dificultats econòmiques i la condició de família vençuda van marcar aquells anys. Més endavant, una herència li va permetre dedicar-se plenament a escriure.

La seva trajectòria es va desenvolupar en català i en castellà. El 1952 va publicar Altra veu, el primer recull poètic en català, a l’editorial Torre. El 1956 va aparèixer Ratlles a l’aire, reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona. Aquesta circulació entre llengües forma part de la seva història literària i demana llegir-la amb atenció al context, sense simplificar-la amb etiquetes còmodes.

Les dones fan avançar el relat
Després del recull de contes La gent que viu al món, del 1966, va arribar La dona forta, el 1967. La novel·la va obtenir el premi Joan Senent. La presentació de l’exposició que la Universitat de València va dedicar a Beneyto el 2025 destaca que el grup de personatges femenins genera la dinàmica del relat i situa l’emancipació al centre dels seus conflictes.

Aquesta observació ofereix una bona clau de lectura. Quan diverses dones sostenen una novel·la, el lector pot comparar projectes, límits i contradiccions. La independència deixa de ser una consigna abstracta i es converteix en un problema narratiu: cal donar-li temps, relacions i conseqüències. La pregunta ja no és només què voldria fer cadascú, sinó en quines condicions pot intentar-ho.

Convé acostar-s’hi sense exigir que una obra del 1967 parli exactament amb les paraules d’avui. La distància històrica també és part de l’experiència lectora. Ens obliga a distingir entre el que ens resulta proper, el que ens incomoda i el que necessita explicació. Un clàssic pot alimentar una conversa precisament perquè no ens dona sempre la raó.

Una veu que no s’acaba en una novel·la
La poesia ofereix un altre camí per entrar en Beneyto. Títols com Vidre ferit de sang, publicat el 1977, Després de soterrada la tendresa, del 1993, o Elegies de pedra trencadissa, del 1997, mostren la continuïtat de la seva escriptura. El recorregut no es tanca amb els llibres dels anys cinquanta i seixanta: s’allarga, canvia de ritme i reclama lectures que abracin etapes diferents.

Podem començar amb una proposta senzilla: llegir un poema i, després, unes pàgines de narrativa. Observar on recau l’atenció, quines paraules ens aturen i què queda sense dir. No cal buscar una correspondència automàtica entre autora i personatge. La gràcia és descobrir com una escriptora construeix formes diferents per acostar-se a l’experiència humana.

Fer-li lloc a la prestatgeria
Recuperar Beneyto implica posar els seus llibres en circulació: demanar-los a la biblioteca, compartir-ne una lectura, reservar-los una sessió de conversa. El reconeixement cultural pren cos en aquests gestos petits. Si La dona forta ens porta a llegir un dels seus poemaris, la descoberta ja haurà obert una segona porta. I potser aleshores la força del títol ens semblarà menys una qualitat immutable que una pregunta que val la pena continuar fent.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts consultades

• AELC: biografia de Maria Beneyto, per Josep Ballester.
• Universitat de València: exposició «Maria Beneyto. Crisol de escritura femenina y feminista».
• Centre de documentació de Ca la Dona: «Maria Beneyto, la dona forta».