Pere Calders o la paradoxa i l’impossible.

Un paraigua que desafia la gravetat, una mà que desapareix o un objecte domèstic que altera el destí: als contes de Pere Calders, allò extraordinari entra a casa sense fer soroll. La seva ironia continua ensenyant-nos que la realitat és menys estable del que voldríem admetre.

Una esquerda en la normalitat
Els personatges de Pere Calders solen començar el dia convençuts que el món funciona d’acord amb unes regles conegudes. Treballen, conversen, ordenen la casa i confien en el sentit comú. Aleshores arriba un fet impossible. El més sorprenent, però, no és que l’impossible aparegui, sinó la manera com intenten domesticar-lo: busquen una excusa, invoquen les bones maneres o procuren que ningú no alteri l’horari.

Aquí neix bona part de l’humor caldersià. L’escriptor no necessita construir universos llunyans. En té prou d’obrir una esquerda en una habitació perfectament corrent. El lector reconeix l’escenari i, tot seguit, descobreix que les certeses que el sostenien eren més fràgils del que semblaven.

Un dibuixant que escrivia
Calders va néixer a Barcelona el 1912 i va passar els primers anys en una masia de Polinyà del Vallès. Va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts i va treballar com a dibuixant, grafista i periodista. Aquesta formació visual ajuda a entendre la precisió dels seus contes: un objecte, un gest o una silueta poden posar en marxa tota la narració.

El 1936 va publicar El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. Durant la Guerra Civil es va allistar voluntàriament a l’exèrcit republicà i va exercir de cartògraf a la rereguarda de Terol. D’aquella experiència sorgí Unitats de xoc, publicada el 1938 amb pròleg de Carles Riba. Després de la derrota republicana, va passar pel camp de Prats de Molló i es va exiliar a Mèxic.

Mèxic i la veritat oculta
L’exili mexicà va durar vint-i-tres anys, fins al 1962. Calders hi va treballar en el món editorial, va participar en revistes de l’exili català i va continuar escrivint. Mèxic no va ser només el lloc des d’on mirava una Catalunya perduda. També li va oferir paisatges, personatges i maneres de percebre la realitat que van eixamplar la seva literatura.

El 1955 va publicar Cròniques de la veritat oculta, guanyador del premi Víctor Català de 1954. El volum reuneix trenta-un contes i situa l’imprevist al centre de la vida ordinària. La ironia no serveix per fugir del món, sinó per observar-lo des d’un angle inesperat. Davant un miracle o una absurditat, els personatges acostumen a defensar els seus costums amb una tenacitat còmica. Sovint és aquesta resistència, més que el prodigi, allò que queda al descobert.

L’humor com a instrument de precisió
Dir que Calders és un autor humorístic és cert, però insuficient. El seu humor té la precisió d’un instrument òptic. Redueix la grandiloqüència, desmunta les convencions i mostra la distància entre el que passa i el que voldríem que passés. El narrador manté un to educat fins i tot quan la realitat s’ha desencaixat. Aquesta serenitat fa que l’absurd resulti encara més convincent.

La seva obra també parla de l’atzar, la guerra, l’exili i la dificultat d’encaixar en un ordre social. L’ombra de l’atzavara, premi Sant Jordi, aborda de manera directa l’experiència dels catalans a Mèxic. Altres llibres, com Invasió subtil i altres contes, tornen a convertir la sorpresa en una pregunta moral: què fem quan els fets contradiuen la versió còmoda que ens havíem construït?

Tornar-hi amb ulls nous
El gran reconeixement popular arribà el 1978 amb Antaviana, l’espectacle de Dagoll Dagom basat en contes seus. Aquell èxit teatral demostrà que la imaginació caldersiana podia passar del paper a l’escenari sense perdre lleugeresa. El 1986 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El seu fons personal, conservat a la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1995, aplega manuscrits, mecanoscrits, correspondència i documentació professional i familiar.

Llegir Calders avui continua sent una invitació a desconfiar de la normalitat quan es presenta com una llei inamovible. Els seus contes ens recorden que el món pot canviar amb un detall minúscul i que, davant l’imprevist, sovint ens retratem nosaltres mateixos. Potser per això l’impossible que truca a la seva porta no sembla una evasió. Sembla una visita que feia temps que esperàvem.

Rafael Julivert Ramírez

Les dades s’han contrastat amb l’AELC, la Universitat Autònoma de Barcelona i el Diccionari de la literatura catalana.