Groc i negre: la col·lecció que va fer parlar el crim en català

Entre 1963 i 1970, unes cobertes grogues i negres van obrir una porta inesperada: la de la novel·la policíaca i negra en català. La Cua de Palla no només va traduir grans autors; va demostrar que el gènere també podia trobar una casa pròpia en la nostra llengua.

Una col·lecció editorial pot semblar una simple successió de lloms alineats en una prestatgeria. Però, de vegades, és una declaració de possibilitats. Quan Edicions 62 va posar en marxa La Cua de Palla el 1963, sota la direcció de Manuel de Pedrolo, estava fent una aposta més ambiciosa que publicar llibres d’intriga. En ple franquisme, oferia al lector català un gènere popular, modern i internacional en una llengua que encara tenia massa espais vedats.

La fórmula visual era inconfusible: groc i negre, contrast directe, ritme de quiosc, promesa de misteri. El dissenyador Jordi Fornas va donar unitat gràfica a les cobertes de la primera etapa, i aquella identitat va convertir la col·lecció en un objecte memorable. Però la seva importància no es redueix a una estètica. Darrere de cada volum hi havia traducció, criteri editorial i una pregunta de fons: pot el català explicar la ciutat moderna, el delicte, la corrupció i els marges socials sense perdre naturalitat?

Una biblioteca de l’ombra

Pedrolo coneixia bé la força de la narrativa de gènere. Com a escriptor, traductor i editor, sabia que la novel·la negra no era un entreteniment menor. Els seus conflictes tenen lloc en carrers, oficines, bars i cases particulars; hi apareixen diners, poder, por i desigualtat. Precisament per això era un gènere adequat per ampliar els registres literaris d’una llengua.

La primera etapa de La Cua de Palla va arribar a publicar setanta-un títols. Entre els autors traduïts hi havia Dashiell Hammett, Raymond Chandler, Georges Simenon, Patricia Highsmith i John le Carré, entre molts altres. No es tractava d’importar un catàleg de noms prestigiosos com qui exhibeix trofeus. Traduir-los implicava resoldre tons, argots, diàlegs ràpids i atmosferes urbanes. Cada traducció posava a prova la capacitat del català per moure’s amb agilitat per una conversa tallant o una escena de tensió.

Aquest treball té una conseqüència que sovint oblidem: una llengua literària es renova també quan s’atreveix amb allò que no tenia tradició pròpia consolidada. El policíac obligava a trobar paraules per als investigadors, les coartades, els baixos fons i les sospites, però també per al sarcasme i la conversa quotidiana. El repte no era copiar els models anglosaxons o francesos, sinó fer-los llegibles amb una música catalana convincent.

Del llibre traduït a la veu pròpia

La col·lecció va oferir sobretot traduccions, però el seu efecte no es va aturar aquí. Va ajudar a formar lectors que podien reclamar novel·la negra escrita originalment en català. Autors com Rafel Tasis, Maria Aurèlia Capmany i el mateix Pedrolo ja havien explorat territoris propers; més endavant, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Andreu Martín, Ferran Torrent o Margarida Aritzeta ampliarien el mapa amb veus, ciutats i conflictes propis.

Aquest fil històric és important perquè evita una idea molt estesa: que la traducció és una activitat secundària respecte de la creació. En realitat, traduir crea lectors, inventa solucions de llengua i posa en circulació maneres de narrar. En el cas de La Cua de Palla, les traduccions van ser una escola col·lectiva d’estil i de mirada.

Una herència que encara llegeix

La primera sèrie es va tancar el 1970, però el nom no va desaparèixer. El 1981 es reprengué amb Seleccions de La Cua de Palla, dirigida inicialment per Xavier Coma, i el llegat de la col·lecció es percep en editorials, festivals, clubs de lectura i biblioteques especialitzades en el gènere negre. El seu recorregut recorda que els llibres també construeixen comunitats lectores: algú descobreix un autor, recomana un volum, busca un altre títol de la mateixa coberta i, sense adonar-se’n, entra en un món.

Avui potser ja no sorprèn trobar una bona novel·la negra en català. Però aquesta normalitat té una història. Les cobertes grogues i negres de La Cua de Palla van fer més que convidar-nos a resoldre un enigma: van ajudar a demostrar que la llengua catalana podia ser popular, urbana, internacional i inquietant.

Rafael Julivert Ramírez

Fonts contrastades: Biblioteca de Catalunya, Traces-UAB i Fundació Manuel de Pedrolo.