El jardí de Mercè Rodoreda: botànica, memòria i literatura

En l’obra de Mercè Rodoreda, les flors no són mai un simple decorat. Creixen al costat dels personatges, guarden allò que aquests no poden dir i converteixen el jardí en un espai on la bellesa i la ferida comparteixen arrels.

Per Rafael Julivert Ramírez

Un jardí abans de la literatura

Mercè Rodoreda va néixer el 1908 a Sant Gervasi de Cassoles, quan aquell antic municipi tot just començava a integrar-se plenament en la Barcelona moderna. La casa familiar tenia jardí, i aquell paisatge domèstic va quedar unit als anys de la infantesa, a la presència de l’avi i a una manera d’observar el món amb atenció minuciosa. Segons recorda el perfil biogràfic de LletrA, la nena Rodoreda escoltava i transcrivia els diàlegs dels paletes que hi treballaven. Abans de convertir-se en novel·lista, doncs, ja havia après dues coses essencials: que un espai petit pot contenir un univers i que les veus quotidianes poden esdevenir literatura.

Aquesta experiència primera ajuda a entendre per què els jardins apareixen una vegada i una altra a la seva obra. No són refugis innocents ni paradisos immòbils. Són organismes vius, sotmesos al temps, a les estacions i a la pèrdua. Una flor esclata i es marceix; una casa resplendeix i després s’esquerda; una família construeix la seva aparença i, a poc a poc, deixa veure els silencis que l’habiten.

Les plantes com a llenguatge secret

Rodoreda posseïa una sensibilitat extraordinària per convertir els objectes i els elements naturals en signes. Les camèlies, les glicines, els llessamins, les roses, els llorers o les flors d’aigua no són una enumeració ornamental. Cada planta té una textura, una olor i un ritme de creixement; cadascuna pot portar associada una emoció. La botànica es transforma així en una gramàtica narrativa.

A Jardí vora el mar, l’espai és contemplat per un jardiner, figura discreta que veu passar els propietaris i els convidats, les passions i les desgràcies. El jardí ofereix continuïtat davant la inestabilitat humana: cal regar, podar, esperar. Però aquesta continuïtat no equival a indiferència. El jardiner llegeix el que passa a través de les plantes, de la llum i de les alteracions de la casa. La natura conserva les petjades d’allò que els personatges voldrien ocultar.

A Mirall trencat, la torre i el jardí formen un món tancat on la història familiar s’acumula per capes. La vegetació acompanya l’esplendor, la decadència i la dissolució d’aquell univers. En lloc d’explicar la memòria com un arxiu ordenat, Rodoreda la presenta com un terreny on les arrels s’entrecreuen: records, secrets, desitjos i morts tornen de manera inesperada.

De la guerra a una nova imaginació

La guerra i l’exili van trencar la trajectòria personal i literària de Rodoreda. La seva narrativa de maduresa, escrita a partir d’aquesta experiència, no es limita a reconstruir el món perdut. El transforma. Les cases, els carrers i els jardins reapareixen passats pel filtre de la distància. La memòria no recupera fidelment el passat; el reordena, l’intensifica i, de vegades, el converteix en mite.

Aquesta operació és especialment visible en llibres com Viatges i flors, on la imaginació abandona les regles del realisme i crea pobles, criatures i flors inquietants. El vegetal pot ser bell, però també estrany, vulnerable o cruel. La flor rodorediana no serveix només per embellir: permet dir la metamorfosi, la por, el desig de desaparèixer i la possibilitat de tornar a començar.

La mateixa atracció pel món vegetal apareix en l’obra plàstica de l’autora. L’Institut d’Estudis Catalans conserva pintures, dibuixos i collages en què les flors i els fruits comparteixen protagonisme amb figures i formes més abstractes. Aquesta doble pràctica confirma que Rodoreda no pensava la imatge floral com un recurs ocasional, sinó com una part profunda del seu imaginari.

Un jardí que es pot llegir

El maig de 2025, l’Institut d’Estudis Catalans va ampliar i presentar públicament dos espais dedicats a l’escriptora: l’Espai Mercè Rodoreda i el jardí que porta el seu nom, a la Casa de Convalescència de Barcelona. El jardí reuneix espècies esmentades de manera recurrent en la seva obra, entre les quals hi ha camèlies, dàlies, geranis, glicines, lilàs, llessamins, llorers, nenúfars, tarongers agres, magraners i roses.

La proposta té una virtut singular: converteix la lectura en una experiència física. Cada planta s’identifica amb el nom català, el nom científic i un fragment literari relacionat. El visitant pot passar de la paraula a la fulla, de la metàfora a l’olor, de la pàgina al cicle real de la floració. És una manera de recordar que la literatura neix del món sensible i que, quan és poderosa, ens ensenya a mirar-lo de nou.

La bellesa que no amaga la ferida

El jardí rodoredià fascina perquè evita una oposició fàcil entre bellesa i dolor. Les flors no cancel·len la violència que travessen molts personatges femenins, ni converteixen la infantesa en un paradís sense ombres. Al contrari: fan més visible la fragilitat. Precisament perquè una camèlia pot ser perfecta durant unes hores, percebem amb més intensitat que tot allò viu està exposat al canvi.

Llegir Rodoreda des del jardí és descobrir una escriptora que coneixia el valor de cada detall. Una branca, una olor nocturna, un pètal caigut o una arrel que aixeca la terra poden explicar una vida sencera. La seva obra ens convida a entrar en aquests espais sense pressa, com qui travessa una porta mig oberta. A dins, la memòria continua creixent.

Fonts consultades