A la València del segle XV, Ausiàs March va convertir la poesia en un espai de conflicte interior, lucidesa moral i llengua viva. Encara avui, la seva veu continua sonant moderna perquè parla menys de decorats cortesans i més d’allò que ens desordena per dins.
Un poeta en un país que també s’estava escrivint
Quan pensem en la gran literatura catalana medieval, sovint hi apareixen noms vinculats a la narrativa cavalleresca o a les cròniques. Però la poesia d’Ausiàs March ocupa un lloc diferent: no només és una fita literària, sinó també una manera nova d’entendre què pot fer una llengua quan s’atreveix a mirar-se al mirall. Nascut a la Safor a finals del segle XIV, vinculat a l’entorn de Gandia i mort a València el 1459, March forma part d’aquell moment en què el país, les corts i les ciutats mediterrànies es connectaven amb una intensitat extraordinària.
Segons LletrA i el Museu d’Història de València, March és un poeta i cavaller valencià medieval, d’origen noble lligat a la casa ducal de Gandia. Aquest punt és important perquè situa la seva obra en un espai de poder, de cultura i d’autoexigència social. Tot això, però, no el converteix en un poeta decoratiu. Al contrari: és precisament algú que coneix els rituals del seu temps i que decideix tensar-los fins a fer-los insuficients.
Més enllà dels trobadors
Abans d’Ausiàs March, bona part de la poesia de prestigi circulava sota la influència del món trobadoresc. Hi havia convencions amoroses, màscares cortesanes i un llenguatge que sovint privilegiava el joc formal. March hereta part d’aquest univers, però, tal com recorda LletrA, supera els tòpics i fins i tot la llengua dels trobadors, i ho fa al marge del petrarquisme. El jo poètic deixa de ser una figura elegantament codificada i esdevé una consciència ferida, contradictòria, capaç de discutir amb ella mateixa.
Aquí rau una de les seves grans novetats. A la seva obra, l’amor no és només celebració ni ornament: és desig, culpa, temor, orgull, caiguda i examen moral. La poesia deixa de ser un simple aparador de refinament i es transforma en una cambra d’eco de la consciència. El Museu d’Història de València recorda que March ens ha deixat 128 poemes i més de deu mil versos. Però la grandesa no és només quantitativa. És sobretot una qüestió de to: March escriu com si pensar i sentir fossin una mateixa batalla.
València, ciutat de manuscrits i de veu pública
Llegir Ausiàs March també és recordar que la literatura no neix en el buit. Neix en ciutats, en xarxes de poder, en arxius, en còpies manuscrites i en lectors que transmeten una obra de generació en generació. La València del Quatre-cents és un dels grans centres culturals de la Mediterrània occidental, i l’obra de March hi troba el seu espai natural: una societat urbana, amb circulació d’idees, amb ambició política i amb una llengua capaç de sostenir registres complexos.
Per això és tan important mirar no només el poeta, sinó també el territori que el conserva. La Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives i diversos projectes universitaris han contribuït a mantenir viva aquesta herència, fent accessible l’obra i el seu context a nous lectors. Entre manuscrits, edicions, estudis i itineraris culturals, March continua sortint del museu per tornar a ser una presència activa. No és una relíquia immòbil: és una veu que encara demana ser llegida sense reverència mecànica i amb una certa disponibilitat al risc. I tampoc no és una veu tancada en l’àmbit local: la seva obra, tal com destaca LletrA, va influir la lírica hispànica i europea.
Per què encara ens interpel·la
Potser el que més impressiona d’Ausiàs March és que, després de sis segles, no sembla un autor reclòs en una vitrina. La seva poesia no sedueix perquè sigui antiga, sinó perquè és exigent. No ofereix consol fàcil ni bellesa de postal. Ens situa davant la inestabilitat del desig, la fragilitat de la voluntat i la dificultat de conèixer-nos de debò. En aquest sentit, és extraordinàriament contemporani.
Quan avui reivindiquem la cultura catalana, sovint pensem en la necessitat de preservar un patrimoni. I és cert. Però preservar no vol dir només commemorar; vol dir rellegir, tornar a posar en circulació, discutir, acostar als lectors d’ara allò que encara té capacitat de transformació. Ausiàs March forma part d’aquest nucli viu. No és important únicament perquè sigui un clàssic, sinó perquè continua mostrant-nos que la literatura catalana, ja al segle XV, era capaç de parlar amb una profunditat humana que encara ens desarma.
Tornar a March és tornar a una València literària que no hauria de quedar reduïda a nota de manual. És recordar que la llengua catalana també es va fer gran en aquesta riba mediterrània, entre corts, carrers i manuscrits, i que alguns dels seus versos més decisius van néixer d’una pregunta que no ha caducat: què passa dins nostre quan les paraules ja no poden fingir?
Rafael Julivert Ramírez
Descubre más desde Masticadores
Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.
