Tirant lo Blanc: quan la cavalleria va començar a parlar com la vida

Hi ha clàssics que es conserven com una peça de vitrall: els mirem amb respecte, però els sentim lluny. I n’hi ha d’altres que, tot i els segles, encara respiren. Tirant lo Blanc pertany a aquesta segona família. Quan l’obrim, no hi trobem només un monument de la literatura catalana, sinó una obra que encara sorprèn per l’energia narrativa i per la capacitat de barrejar guerra, política, erotisme i ironia sense perdre el pols.

Un cavaller fill del seu temps

Joanot Martorell devia néixer al voltant de 1410, en una família de la petita noblesa vinculada a Gandia i establerta després a València. No és un detall menor. L’autor del Tirant no escriu des d’un monestir ni des d’una cort idealitzada, sinó des d’un món de litigis, viatges, pactes, orgull cavalleresc i contactes mediterranis. Aquesta experiència ajuda a entendre per què la seva novel·la no sona mai del tot abstracta. Encara que hi circulin emperadors, princeses i batalles monumentals, els personatges reaccionen sovint com reaccionaria la vida: amb ambició, por, desig, vanitat i càlcul.

La tradició cavalleresca hi és present, és clar, però Martorell la mou cap a una altra banda. Tirant no és un heroi invulnerable ni una màquina de meravelles. L’estudi de LletrA recorda un aspecte decisiu: el protagonista manté proporcions humanes. Venç perquè és valent, però també perquè pensa, observa, resisteix i s’adapta. Aquesta humanització és una de les claus del llibre. La cavalleria, en lloc d’enfilar-se cap al mite pur, baixa cap al cos, cap a l’estratègia i cap a la fragilitat.

València imprimeix una ambició europea

El Tirant es va començar el 1460 i Martorell el va deixar molt avançat quan va morir, el 1468. Després, Martí Joan de Galba va intervenir en els darrers capítols i l’obra es va imprimir a València el 1490, a l’obrador de Nicolau Spíndeler. Aquest detall material importa. No parlem només d’un gran text, sinó d’un llibre que neix en una ciutat capaç de projectar literatura cap a Europa. La València de la segona meitat del segle XV no era cap perifèria muda: era una capital comercial, cultural i tipogràfica en un moment d’alta densitat mediterrània.

La història del volum ho confirma. De l’edició incunable de 1490 només se’n conserven tres exemplars, i això converteix cada rastre del llibre en una peça de patrimoni excepcional. Però més important que la seva raresa és el que conté: una narració d’escala gran, oberta a Anglaterra, Sicília, Rodes, Constantinoble i el nord d’Àfrica. El mapa del Tirant és extens, però no vague. Hi ha ports, trajectes, setges, protocols de cort i operacions militars que donen a la novel·la una textura concreta. La Mediterrània no és un decorat exòtic; és l’espai on es posen a prova l’honor, el poder i la intel·ligència.

Per què encara ens sembla modern

Hi ha un motiu pel qual Tirant lo Blanc continua tornant a les converses sobre la gran narrativa europea. La novel·la no viu només d’aventures: viu de contrasts. Al costat de les campanyes militars hi ha l’educació sentimental del protagonista. Al costat de l’heroisme hi ha escenes de comicitat, d’embolic i de desig molt terrenal. Al costat dels discursos solemnes hi apareixen gestos inesperats, cossos cansats, errors tàctics i passions que no encaixen en cap ideal perfecte.

Aquesta barreja és moderna perquè desfà la rigidesa del gènere. El llibre no renuncia a la grandesa, però tampoc amaga el ridícul, la sensualitat o l’atzar. Quan Tirant estima Carmesina, quan negocia, quan espera, quan calcula una ofensiva o quan el relat s’atura en els mecanismes de la cort, el que emergeix és una idea de la persona molt més complexa que la del cavaller exemplar i distant. Per això l’obra no s’ha llegit només com una joia valenciana o catalana, sinó com un pas decisiu en la formació de la novel·la occidental.

Rellegir avui el Tirant també és recordar una evidència que de vegades oblidem: la literatura catalana no ocupa un racó menor de la història europea. Ha estat capaç, en moments clau, de produir obres que dialoguen de tu a tu amb les grans tradicions del continent. Tirant lo Blanc n’és una prova. Des de la València del Quatre-cents, Joanot Martorell va donar als herois una mica més de carn, una mica més de món i una mica més de veritat. I és justament per això que encara ens interpel·len.
Rafael Julivert Ramírez