Joan Sales: l’exili que va tornar amb una novel·la i una idea de país lector

Entradeta. Hi ha autors que deixen llibres memorables i autors que, a més, ajuden a reconstruir el terreny on aquests llibres podran ser llegits. Joan Sales pertany clarament a aquesta segona espècie. Novel·lista, editor, traductor i lector militant, va convertir la ferida de la guerra, l’experiència de l’exili i la defensa d’un català viu en una manera exigent d’entendre la literatura.

Una vida travessada per la guerra i el desarrelament

Joan Sales i Vallès va néixer a Barcelona el 19 de novembre de 1912. La seva biografia, recollida per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i per l’Enciclopèdia Catalana, ajuda a entendre per què la seva obra no admet lectures decoratives. Durant la Guerra Civil va combatre als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, i va acabar el conflicte com a comandant d’infanteria de l’exèrcit republicà. El 1939 va començar un exili que el portaria a França, la República Dominicana i Mèxic.

Aquest recorregut no és un simple fons biogràfic. En Sales, la guerra i l’exili no funcionen com un episodi tancat, sinó com una pressió moral que continua actuant dins l’escriptura. Per això els seus llibres no ofereixen una èpica neta ni una nostàlgia fàcil. El seu món és més incòmode: ple de contradiccions, de pèrdues, de joventuts estroncades i de preguntes que no s’acaben de resoldre mai.

Incerta glòria: una guerra sense cartró pedra

Quan es parla de Joan Sales, el centre inevitable és Incerta glòria. Club Editor la presenta com un gran clàssic de la literatura catalana i recorda que hi narra la Guerra Civil des del punt de vista d’uns soldats voluntaris de l’exèrcit republicà. Però reduir-la a “novel·la de guerra” seria fer-la més petita del que és.

La força del llibre rau en un altre lloc. Sales no es limita a reconstruir uns fets històrics: explora què passa amb l’amistat, el desig, la fe, la por i la necessitat de sentit quan la guerra entra dins la vida de gent molt jove. Segons l’AELC, la novel·la va tenir una evolució llarguíssima, des d’una primera versió de 335 pàgines publicada el 1956 fins a una versió definitiva molt ampliada el 1971. Aquesta reescriptura persistent diu molt de l’autor: la novel·la era, per a ell, una forma de veritat perseguida durant anys.

Potser per això Incerta glòria continua interpel·lant tant. No ofereix una memòria tranquil·litzadora, sinó una mirada moralment inquieta. L’heroisme hi conviu amb la feblesa, i la joventut amb una consciència prematura de la destrucció.

L’editor que també fabricava lectors

La importància de Joan Sales, però, no s’esgota en la seva obra narrativa. Després de tornar a Catalunya el 1948, es va convertir en una peça decisiva de la represa literària. L’Enciclopèdia Catalana recorda que el 1955 va fundar, amb Xavier Benguerel i Joan Oliver, la col·lecció El Club dels Novel·listes, que més endavant desembocaria en Club Editor. Des d’allà, va ajudar a consolidar una constel·lació decisiva de la narrativa catalana de postguerra.

Quan avui llegim títols com La plaça del Diamant o Bearn, també llegim, en part, la seva intuïció editorial. Sales entenia que una literatura no es refà només escrivint bones obres, sinó creant les condicions perquè circulin i trobin lectors reals. Sense editors que pensin en la durada, en l’exigència i en la comunitat lectora, una cultura corre el risc de viure només d’impactes momentanis.

Un català literari amb respiració humana

Hi ha encara un altre aspecte decisiu del seu llegat: la llengua. La correspondència entre Joan Sales i Joan Coromines, publicada per Club Editor sota el títol Cartes (1946-1983). A la recerca del català usual, mostra fins a quin punt Sales pensava el català literari com una llengua amb cos i vida parlada. No defensava una prosa descurada, sinó una escriptura que no sonés embalsamada.

Aquí hi ha una de les seves lliçons més fecundes. En Sales sabia que una llengua es prestigia també quan pot sonar natural sense perdre densitat. Potser per això continua essent una figura tan necessària: perquè recorda que la literatura catalana no només ha de conservar memòria, sinó mantenir nervi, risc i veu.

Llegir Joan Sales avui és tornar a un autor que va entendre que escriure i editar eren dues formes d’un mateix compromís. Calia explicar el desastre del segle, sí, però també calia reconstruir un país lector capaç de sostenir la seva pròpia literatura.

Rafael Julivert Ramírez