Bearn: una biblioteca en flames i l’última llum d’un món.

Entradeta. A Bearn o la sala de les nines, Llorenç Villalonga converteix una possessió mallorquina en alguna cosa més que un escenari: hi guarda una manera d’entendre el temps, la cultura i la fragilitat de tot allò que sembla perdurable.
Hi ha llibres que ens fan entrar en una casa; n’hi ha d’altres que ens hi fan sentir l’eco dels passos quan ja no hi queda ningú. Bearn o la sala de les nines pertany a aquesta segona mena. La novel·la de Llorenç Villalonga ens obre les portes d’una possessió mallorquina imaginària, amb retrats, salons, jardins i llibres, però aviat queda clar que aquell espai no és un refugi immòbil. És un món que s’acaba i que, mentre s’acaba, intenta explicar-se.
Publicada per primera vegada en català el 1961, Bearn és una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX. La versió completa aparegué el 1966 amb el títol que avui coneixem, Bearn o la sala de les nines. Aquesta història editorial no és un detall menor: el títol llarg recupera un espai decisiu de la novel·la i ens avisa que els secrets, les col·leccions i els relats familiars també tenen una vida pròpia.
Un narrador que mira enrere
La història arriba a través de la mirada de Joan Mayol, capellà de la casa i narrador d’una llarga carta. Aquest recurs dóna a la novel·la una respiració particular: no llegim uns fets acabats de passar, sinó una memòria que tria, dubta i ordena. Al centre hi ha don Toni de Bearn, aristòcrata culte, contradictori i fascinat per les idees del seu temps. La seva dona, Maria Antònia, és alhora companyia, contrapès i consciència d’una casa que no es pot reduir a l’autoritat d’un sol home.
Villalonga situa la vida de don Toni en un segle XIX travessat per canvis polítics, científics i morals. Tanmateix, evita la lliçó d’història convencional. El que importa és com aquests canvis entren en una família: en una conversa, en un viatge, en un llibre llegit d’amagat o en l’estranyesa de veure que les antigues jerarquies ja no garanteixen res. Bearn observa l’Europa moderna des d’una illa, i aquesta distància converteix la Mallorca de la novel·la en un mirador molt ampli.
La cultura com a casa i com a ruïna
La biblioteca de Bearn és un dels símbols més poderosos del llibre. Els llibres hi són coneixement, plaer, herència i també fragilitat. Una biblioteca particular pot voler preservar un món sencer, però no pot impedir que el temps el transformi. Per això la novel·la no proposa una nostàlgia senzilla per l’aristocràcia: mira amb ironia les seves convencions, els seus privilegis i les seves cegueses, alhora que reconeix la intensitat cultural d’aquell univers.
La «sala de les nines» concentra encara més aquest joc. És un lloc de col·lecció, d’enigma i de representació. Les nines evoquen l’ordre domèstic, però també allò que es mou segons un fil invisible: les famílies, les reputacions, els records. Quan l’epíleg hi torna, el lector entén que conservar objectes no equival a salvar-los del tot. El patrimoni necessita relat, lectura i transmissió; sense aquests gestos, les coses poden continuar existint i, alhora, deixar de significar.
Llegir Mallorca sense convertir-la en postal
Una de les virtuts de Bearn és que fa de Mallorca un territori literari complex. No hi trobem una illa reduïda a paisatge, sinó una societat amb llengua, classes, rituals i tensions. La geografia hi pesa: les possessions, els camins, el mar proper i l’aïllament relatiu modelen una manera de viure. Però Villalonga no tanca el relat dins aquesta geografia. París, les idees europees i la circulació dels llibres recorden que la cultura mallorquina dialoga amb el món sense perdre el seu accent.
Aquest és potser el motiu que manté viva la novel·la. Avui, quan parlem de memòria cultural, solem pensar en arxius i institucions. Bearn hi afegeix una pregunta més íntima: què decidim recordar quan una forma de vida desapareix? La resposta de Villalonga no és idealitzar el passat, sinó narrar-lo amb prou matisos perquè es torni interrogació.
Llegir Bearn és entrar en una casa que s’esquerda, sí, però també en una conversa sobre els llibres, els afectes i les històries que ens expliquem per no perdre’ns. I és descobrir que, de vegades, una biblioteca no és el final d’un món: és la seva última manera de parlar.
Rafael Julivert Ramírez